El temor d’Europa no està en, com va expressar el pobret del
J.C. Juncker, si la independència catalana seria un efecte crida per altres
regions. Ni a mitjà termini hi ha al continent cap d’elles amb una força i una
persistència com la de Catalunya. La meva experiència bretona, per exemple, em
diu que allà d’independentistes no n’hi més d’unes desenes i que la seva
activitat és mínima. I així altres casos possibles com Còrsega, Flandes i molt
menys la Catalunya Nord, on la dreta domina de forma aclaparadora.
A Europa, i menys a Espanya, ningú no n’ha parlat públicament del
veritable terror que omple les presidències, els ministeris d’economia i el
Banc Central Europeu. Malgrat els esforços del govern de Rajoy per assegurar que
el país no ha estat rescatat, el cert és que es va resoldre la situació de
fallida amb compres ingents i massives de deute espanyol per part de tots els
països del club europeu. Tots saben molt i molt bé que la caiguda espanyola arrossegaria
tot el sistema econòmic de la Unió, sacsejaria els fonaments de l’Euro i
posaria en escac tota la mamella estructural de la comissió, el parlament i
altres menjadores creades amb diners fàcils. No solament això: la vella, i
tronada, guàrdia política europea veuria perillar els seus escons i prebendes i
es trobarien en la impossibilitat de seguir defensant els seus postulats d’ordre
i unitat. La pròpia caiguda de la Unió demostraria que lligar la societat a la
força no és positiu, que la unió per la unió no sempre és bona, que la unió ha
de ser entre iguals.
Aquest deute enorme d’España ha estat el gran error d’Europa.
De la mateixa manera que s’hauria d’haver permès caure bancs, s’haurien d’haver
deixat caure països i fer neteja de tots aquells que havien vist en la UE la
gran popa per pagar els seus excessos, estafes i corrupteles. Un greu error que
se’ls ha girat en contra doblement. D’una banda, disposen de menys recursos i
de l’altra permet a pirates com Rajoy fer un xantatge molt potent: o recolzeu
les meves polítiques autoritàries o suspenc pagaments. I no és broma, perquè si
Catalunya se separés de forma no amistosa, el Reino es quedaria amb tot el
deute i solament el 80% dels recursos per pagar-lo. Europa no es pot permetre
una “quita” del 20%. D’aquí la diarrea que la Merkel i Macron, principals
creditors de l’Espanya imperial, han arreplegat els darrers dies, d’aquí el
recolzament i els somriures forçats.
Aquesta però també és la fortalesa catalana, el gran trumfo
que hem de jugar sí o sí. Nosaltres no tenim la clau de la caixa, però si l’aixeta
per omplir-la i no ens en queda altra que tancar-la. Aturem el país de veres
només una setmana; tanquem les fronteres a base de tractors i carros si cal;
barrem les mercaderies als ports i aeroports; tallem els accessos a les
capitals econòmiques i polítiques catalanes; suspenem tota l’activitat bancària.
Tanquem empreses i tallers amb vagues i lockouts; aturem el transport. Tindrà un cost elevat per a
nosaltres, és ben cert, però per a España es veurà multiplicat per 100, tant en
la plana política com en l’econòmica. Només cal imaginar en els milions d’euros
que es deixarien de traspassar a la resta de comunitats, perquè pels catalans
la pela és la pela, però pels andalusos, els extremenys, els asturians o els
gallecs també. La pressió i les conseqüències serien formidables: la prima de
risc espanyola desbocada a l’alça i els interessos de demora corrent com el
coiot, sí que serien un abisme insondable. I nosaltres ens en sortirem de la
sotragada però Espanya sense nosaltres no, i ho saben. Nosaltres som resilients,
resistents, persistents, ho hem demostrat durant més de 300 anys. Per tant,
aquell “jo no tinc por” s’ha de dur a la pràctica, no solament amb grans
manifestacions –que a Madrid els fan pessigolles i prou– sinó amb accions que
els forcin a negociar, i a Europa també, la República catalana. Perquè els hi
van la pell i el panís. S’ha acabat el temps del seny.
