divendres, 12 de maig de 2017

Llegiu, llegiu, que el món s’acaba!

El cagalibri. Statua di Nicolo' Tommaseo. 
Campo Santo Stefano. Venezia.
A ran de la polèmica de la darrera colauada, per la campanya de foment a la lectura de l’Ajuntament de Barcelona, m’ha vingut a la memòria una reflexió que m’he fet moltes vegades. Perquè aquesta estranya dèria de que tothom ha de llegir, si vols per força. A vegades tinc la sensació de no és altra cosa que campanyes publicitàries d’editorials i llibreters –que em disculpin la majoria– finançades amb diners de tots. A les administracions ja els va bé, perquè fomentar la cultura sempre fa progre i enrotllat. La lectura ha de ser un plaer, com ho han de ser la música i el dibuix. Així com hi ha persones a que desafinen perquè no tenen oïda, o negats pel dibuix que no saben fer una o amb un got (jo mateix), també hi ha gent per a qui llegir és una tortura. Antics companys d’escola han patit la música i el dibuix perquè no tenien les habilitats naturals necessàries com per no fer el ridícul, i més que fer-los amants d’aquestes arts els les van fer avorrir. Doncs amb la lectura passa el mateix: hi ha éssers humans per a qui llegir un llibre no té cap gràcia. Obligar-los a cantar, pintar o llegir no els farà ni músics, ni pintors ni lectors.
Aquesta dèria va arribar a l’escola fa anys. Pensem: un llibre per nen cada any d’escolarització, multiplicat per tots els anys d’escola fan milers i milers de llibres, que són uns calerons ben bons per les editorials –que em disculpin, de nou, la majoria–. O sigui que col·locar un volum en aquest nínxol és un xollo per anys a venir. Empesos tots doncs per l’esperit de la cultura, els poders públics s’apunten a la mania de voler-nos lectors a cops de creu, a base de fer-nos creure que si no llegim serem llençats a les tenebres exteriors, on només hi ha plors i cruixir de dents.
Essent com sóc un lector apassionat he de dir que mai he pogut passar de la tercera pàgina del Quixot. Un hermanu de la Salle, fervent admirador de l’obra de Cervantes, es va encaterinar quan fèiem quart de batxillerat en que l’havíem de de llegir. Jo no vaig poder, amb l’agreujant de que em va deixar un rebuig amarg i permanent per les aventures d’aquell manxec tan poc castellà. A veure si serà que de tant insistir ens farem pesats, i en lloc d’animar lectors espantarem els que ja tenim a base d’enviar llibres, amb els quartos de tots, a un home com Trump.

I sobretot, feu memòria dels savis: que el llegir no us faci perdre l’escriure.