dimecres, 10 de maig de 2017

La culpa és del manxaire

Algú recorda Manuel Pizarro Moreno? És aquell paio que va sortir armat amb la sacrosanta Constitución a la mà a dir que no vendria ENDESA, de la qual n’era president, a Gas Natural perquè ell no seria mai un empleat de la Caixa. Després d’atzaroses compravendes ha acabat sent-ne accionista majoritari la italiana ENEL. Ara, llegeixo al diari Heraldo que “La italiana Enel confirma que cerrará la central térmica de Andorra el 30 de junio de 2020”. La tèrmica d’Andorra és a Teruel. La seva xemeneia, de més de 340 metres d’altura, és visible a tot el Baix Aragó a molts quilòmetres de distància. Fins que ENDESA no va ser obligada per la llei, el fum de la combustió de carbó de baixa qualitat saturat de sofre i altres porqueries, va matar milers d’arbres de la comarca dels Ports, a Castelló, a 100 km de distància amb l’anomenada pluja àcida.
El tancament de les centrals que cremen carbó, és una directiva de la UE que no vol seguir usant aquest combustible altament contaminant. Per pal·liar els efectes del tancament de mines i centrals es va crear el Plan MINER l’any 1998. Aquest pla proporciona ajudes a fons perdut per a inversions mínimes de 100.000 €, que han de crear, almenys, 3 llocs de treball. Des d’aleshores ençà, s’han invertit gairebé 400 milions d’euros, el 90% a la província de Teruel, destinats a infraestructures viàries i empresarials. A dia d’avui, més de la meitat dels 320 projectes que es van finançar han marxat del territori o han tancat definitivament, i d’altres estan en processos de suspensió de pagaments difícilment recuperables. Un exemple n’és CEMEX. Aquesta multinacional mexicana va aixecar el 2007 una planta cimentera a la mateixa Andorra. Havia de generar 400 llocs de treball i era la inversió més important que va atreure el Pla MINER: 100 milions d'euros. Ni tan sols va arribar a iniciar la seva activitat, i fins el 2015 no va mostrar cap intenció de retornar les ajudes, que estaven supeditades a l’obertura de la planta. Ara, els andorrans tenen un munt d’hectàrees de ferro i formigó inútils que els han destrossat el paisatge i no els ha proporcionat ni un sol lloc de treball. Entre 2006 el 2012 van arribar 45 milions, amb els que es van construir 18 polígons industrials. D'aquests, 10 estan buits i la resta amb una ocupació precària. S'han aixecat dos balnearis el de Segura de Baños –que va costar 10 milions d'euros–, i el d'Ariño –9 milions d'euros­–. Ambdós tenen greus problemes d’obertura i continuïtat. Dit sigui de passada, ningú sembla haver investigat qui ha fet aquestes obres, com s’han adjudicat i com s’han pagat.
Ara venen el plorar i el cruixir de dents. Després de 20 anys de repetir que la mineria del carbó, i tota la indústria que en penja, estaven condemnades, ara surt l’alcalde d’Ariño dient que [el tancament de la central] “es un mazazo, un varapalo tremendo”, que “la contaminación del carbón como argumento para el cierre es una mera excusa” i que “todo responde a un plan [···] en el que poco a poco han ido vendiendo a cachos la minería de Teruel”. O sigui que 20 anys per reconvertir el sector i més de 400 milions d’euros després, l’únic que se li acut dir a aquest senyor és que els han clavat la garrotada que ja els havien anunciat, que el carbó contamina (però que ja serà menys) i que la culpa de tot és d’una conspiració ideada per perversos interessos obscurs. Jo conec aquell territori molt bé, fa més de 40 anys que hi vaig regularment, i he pogut constatar com un any rere l’altre pobles sencers quedaven deshabitats mentre les administracions hi construïen poliesportius, piscines i parcs per a avis totalment inútils, que cauen a trossos perquè ningú no els manté. Mentrestant, el país s’ha anat aterrant com una vella baluerna abandonada. S’han subvencionat cases de turisme rural que no ho són, s’ha realitzat un projecte faraònic com es MotorLand Aragón, amb un cost de més de 70 milions d’euros per a entreteniment d’uns quants, que a més arrossega dèficits sostinguts que es cobreixen amb diners públics. Mentre i tant, els agricultors, i altres empresaris històrics, s’han anat morint de mica en mica, veient com sobrevinguts i polítics podrien els diners en projectes turístics sense cap mena de pudor.

Aquesta és l’España que regeix els nostres destins: plena d’incompetents, ganduls i xarrupa-recursos indecents, que no en saben fer d’altra que petejar-se els diners públics en inutilitats que atempten contra la mínima ètica social. I no passa res: a l’Aragó no hi ha corrupció. Després de deixar-ho tot ben polit, net i endreçat ara criden ous a vendre, quan d’ous ja no en queda ni un.

Publicat a El diari gran de sobiranisme