dissabte, 15 d’octubre del 2016

Socialistes i transició

El mes d’agost d’aquest any comentava la tebiesa amb que Joan Majó jutjava la transició espanyola (http://jmolsosac.blogspot.com.es/2016/08/joan-majo-transitiu.html) i ara li toca a Joaquim Nadal. Entén que aquell període no va ser tant dolent com es vol presentar i que es practica un “reduccionisme doctrinari, una simplificació sintètica del que van representar aquells anys”. La seva anàlisi és bona i prou crítica amb els acrítics, però penso que oblida, omet, o redueix, o simplifica, o sintetitza en oblidar un dels motius d’aquell fracàs i que actualment treu el cap amb força. Un motiu potent que neix del sentiment d’injustícia i oblit a que s’ha condemnat a les víctimes de la guerra i del franquisme destructor de la postguerra. Algú creia que enterrant els morts republicans a les cunetes els seus fantasmes reposarien, muts, per sempre més? Els Gobiernos socialistes de l’España central han oblidat i silenciat els descendents d’aquells homes i dones que van morir injustament, molts involuntàriament, en una guerra bèstia. Hi ha néts dels enterrats en fosses comunes que mai el van conèixer i que ara exclamen, com Joan Pinyol: “Avi, jo et trauré d'aquí!”. Felipe González, àlies Isidoro, no va moure mai el dit xic per donar veu al clam dels Pinyol. Que ara, benvolgut Nadal, obviïs aquest fet com un dels motius del fracàs de la transició, em porta a pensar que a tu tan te fot, o que has perdut l’oremus de la història. Cal recordar el sacrifici dels perdedors quan van renunciar a passar comptes amb els franquistes, convençuts que les promeses de l’Isidoro i altres, d’un reconeixement futur farien possible a reconciliació. Però no ha estat així, i el socialisme ha estat un dels mentiders. Agradi o no.