 |
| Fotografia Google |
Azadeh Moaveni, és una iraniano–nord-americana que escriu a l’Ara
un article – http://www.ara.cat/opinio/boicot-no-ajudara-iranianes_0_1669633063.html– sota el títol de El teu boicot no ajudarà
les iranianes. Tracta sobre el boicot de les jugadores occidentals a portar
hijab durant el Campionat Mundial Femení d’escacs del 2017, que s’ha de celebrar
a l’Iran. Resumint, ve a dir que en benefici de les jugadores iranianes és
convenient que les estrangeres es posin el mocador al cap, per així complir amb
la norma que les autoritat perses volen imposar a tothom. Diu Moaveni: “Algunes jugadores internacionals diuen que
no es volen posar un mocador al cap. Però aquesta mena de protesta -gent de
fora que es creu que en sap més- és exactament el contrari del que volen la
majoria de dones iranianes, i simbolitza el més negatiu de dictar normes sobre
la manera de vestir de les dones musulmanes”. A mi em sembla que no es
tracta de saber-ho tot o no saber res, sinó de que els integristes musulmans sàpiguen
que a occident les dones, i els homes tampoc, ens sotmetrem a normes que limiten
la llibertat de les persones i que imposen fins la manera de vestir. No es pot
demanar a ningú que renunciï a principis elementals aconseguits a base de molta
lluita. Les dones d’aquí, no fa tants anys, encara duien la mantellina per
poder entrar a l’església i tapar-se qualsevol tros de pell que pogués fer
trempar el capellà. Si per un campionat
d’escacs les dones es vénen a la tirania d’un costum arcaic i castrador, mai
aconseguirem que les autoritats de la moral pública musulmana reneguin de fer
cobrir totes les dones. Per aquí no s’ha passar. Els governants iranians han d’aprendre
que mentre obliguin les dones a dur el mocador, ningú no anirà a jugar un
campionat d’escacs per més Mundial que sigui.
Em molesta prou que Moaveni ens tracti d’ignorants, com si
ella fos una gran experta en la cosa. De fet ella va néixer el 1976 a Palo
Alto, Califòrnia, i sembla que la seva única experiència oriental són dos anys
de reportera per a Time a l’Iraq i un
any més a l’Iran. Si amb això ens vol fer creure que en sap més que qualsevol
col·lega occidental, no cola: tres anys no fan prou per conèixer una cultura. Ho
demostra el seu al·legat final quan diu que “no hi ha dubte que l’obligatorietat del hijab és important, però correspon a les dones iranianes decidir el nivell de prioritat que se li ha d’assignar”. Doncs bé, també deu correspondre a les dones d’occident
decidir que no els dona la gana de dur un vel que no volen. Des d’una posició
humil i amb poca autoritat, aconsellaria als musulmans que deixin de queixar-se, que es posin a treballar per eradicar el tremendisme religiós dels seus
líders i que es preguntin perquè alguns costums tronats generen rebuig en les
societats on volen viure. De moment, lluny d’això, les comunitats de Mahoma s’allunyen
cada vegada més dels seus veïns i els veuen com a infidels que cal convertir o
matar.
