dijous, 1 de setembre de 2016

Necessito un gest



Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Ara mateix
Miquel Martí i Pol

Després de reflexionar-hi tot l’estiu, m’he decidit: aniré a la manifestació del proper 11 de setembre. No ha estat fàcil, i per això solucionar el dubte m’ha costat prou temps. I és que, amb tota sinceritat, estic cansat de sortir al carrer cada any, l’anterior i aquest més que cap. Sempre sortim a demanar el mateix, tant que ja semblem el barça del: ”aquest any sí!”, dèiem. I tinc l’estranya sensació de que no avancem, que no ens movem ni un badall de grill. Vaig elogiar amb sinceritat el discurs del Joan Tardà en la sessió de no-investidura del tòfol del Rajoy, però ja hi vaig posar un adjectiu: “políticament impecable”. I és que hauria de venir l’acció. No solament això, sinó que hem de deixar de ser reactius per caminar la proactivitat i avançar-nos a la gossada espanyola d’una vegada, dur la iniciativa. Trobo massa timidesa, massa tebior en les respostes i poca, molt poca empenta real.
Necessito el “gest desmesurat, alguna / sublimitat que capgiri la història”, que diu el Martí i Pol al seu gran poema. Necessito que els nostres polítics trenquin d’una vegada amb España, que tallin tots els lligams institucionals, i per això els cal ser valents. Jo no ho sóc gaire, de valent, però si ells fan un sol pas els asseguro que els seguirem com un sol home. I de gestos no els en queden gaires per triar.