Quan un polític és pillat per la justícia, ni que sigui in
fraganti, en un cas de corrupció, el primer que fa és reclamar la
presumpció d’innocència i considera injust que se’l sotmeti al judici dels
mitjans i, sobretot, del populatxo. Aquest darrer li dol especialment perquè,
considera que la gent no tenim prou enteniment per comprendre el seu delicte i
que no estem capacitats per jutjar la seva actuació. És el cas de na Rita
Barberà, qui aquests dies ha aconseguit finalment, i després de grans esforços,
el procel·lós i dubtós títol d’investigada. Li ha faltat temps per presumir d’innocent i veus, com de de la sra. de Cospedal, els ha faltat temps per recolzar-la.
Hi ha dos estadis de presumpció d’innocència, al meu
entendre. L’un és el que mana la justícia, pel principi de que “ningú és
culpable fins que es demostra”. En això els jutges han de ser estrictes i
escrupolosos i dictar sentència quan disposen de totes les dades i escoltat
totes les parts. Tot i així, hi ha personatges de la judicatura que amb gestos
o mitges paraules ja s’han passat per l’engonal aquest principi i condemnen
sense massa miraments. Per exemple: els agradi o no, tots sabem que es
declararà culpable Urdargarin i innocent la infanta. No cal ser gaire espavilat.
L’altre estadi és la presumpció d’innocència que pot
atorgar, o no, la ciutadania. I en aquest cas no és cap dret que els investigats
puguin reclamar. Aquí, si hom vol ser presumpte innocent s’ho ha d’haver
guanyat abans amb la seva actitud i les seves obres. Així, una pallassa que s’empatufa
pel carrer i fa gestos obscens des del balcó d’una institució pública, no pot
pretendre obtenir aquesta gràcia del populatxo. Un personatge que es fot del
mort i del qui el vetlla afirmant que una bossa que costa 10.000 € és “un
regalo de lo más habitual” no és que no sigui presumpte innocent, sinó que
és percebuda com segura culpable.
I ja pot anar cridant ous a vendre, que la condemna ja
corre. Excepte a España, esclar, on qui no roba, enreda, estafa o defrauda és
vist com un pobre babau.
