He vist per la TV una informació sobre la festa de la rosa que
cada any celebra el PSC. A Gavà s’ha reunit el bo i millor del socialisme
català, i també Pedro Sánchez. A brams, Miquel Iceta li ha demanat “por Diós”
que no permetés que el PP governés España. La festa fa una certa olor de
naftalina. Sota una pineda esclarissada uns quants centenars de persones es
mengen, segurament, una paella o unes mongetes amb botifarra, fan xerinola i
escolten els discursos inflamats dels seus líders. Ja et dic, tot una mica
tronat. Les intervencions que he vist han estat en castellà i parlant de
política espanyola: es veu a que a la festa, Catalunya no hi entra. Jo m’he sorprès
en sentir a dir al Sánchez que, si governen ells seran “muy generosos”.
No sé amb què vol ser generós don Pedro, però amb 85 diputats ho haurà de
preguntar, abans de fer concessions, als seus desconeguts socis. Ho ha fet amb
aquell to de magnanimitat commiserativa tan castellana, aquella actitud de
perdonavides que exhibeixen els polítics messetaris. És la relació del
poderós i el vassall que no poden, ni volen, oblidar. El discurs de Pedro
Sánchez Pérez-Castejón, que només té 44 anys, sembla el d’un falangista revingut
a lliberal; o millor, el d’un rei. Un rei escapçat.
Fa plorar els ànecs no veure cap polític espanyol amb un
discurs prou renovat, que ja no dic modern que això costa molt als madriles,
i sap greu que persones tan joves continuïn parlant-nos tot brindant al sol.
