M’apresso a fer una crònica del poc que he vist de l’entronització
de Felip de Borbó, el borbonet (que
no el bombonet). Ho faig perquè no se
me’n vagin al carall dues imatges que m’han quedat a la retina. La primera és
la del Presidente Rajoy vestit de pingüí, esperant al rei palplantat –com si li
haguessis encastat un pal d’escombra per allà– davant l’entrada del Congreso.
Amb aquells dos faldons penjant-li al darrera i els pantalons de ratlles, la
figura de l’animaló es distorsionava per la mirada perduda a l’airecel de la Carrera
de san Jerónimo: un gallegu
autèntic... i patètic. L’altra imatge és
la de les senyores diputades del PP fent el genollet
davant del monarca. Totes impacients, com núvies sotmeses al dret de cuixa,
estaven atentes a l’arribada del rei qui, prenent-los la mà, les cobria una per
una des de la seva alçada. Totes amb faldilla, per descomptat, algunes lluint les
cuixes, dignes de l’aristocràcia més rància. Perquè així com la panxota
identifica els bisbes, les cuixotes delaten les marqueses. De veres que ha
estat tot un espectacle, que descriu bé el Pep Molsosa al seu blog ara mateix: “Quins fastos tan lluny del poble! Quin populisme tan ranci i anacrònic!
Tant de bo sigui l'últim cop que hem d'assistir a espectacles d'aquest tipus!”.
Tan de bo Pep! I us deixo la part final del poema Sóller, del malaguanyat poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És
per refrescar la pudor de naftalina que avui s’ha sentit des de Salses a
Guardamar.Unes cuixes de marquesa
em
repassen l'espinada.
Quan el
setí es torna gel,
sembla
que es faci de flama.
El
vicari compareix
amb un
vas de llet glaçada.
La suor
de les aixelles
li
travessa la sotana.
Me’n vaig corrents a can Felip, que m’apreta!
