dimecres, 25 de setembre de 2013

I Serrat?

Joan Manuel Serrat amb Cristina Fernández de
Kirchner,demòcrata de tota la vida, en una visat
a la Casa Rosada.
Corria l’any 1968, un servidor tenia 14 anys i era un fervent admirador de Joan Manuel Serrat. El Serrat, aquell any, va començar a cantar en castellà i el van fitxar per defensar España al festival d’Eurovisió amb la cançó La, la, la. A mi, en el meu despertar a la catalanitat, allò em va semblar una punyalada i li vaig fer la creu: mai més he comprat un disc seu ni he escoltat cap  cançó sencera si ho he pogut evitar. Era evident, per a mi, que s’havia venut a l’or de l’idioma de l’imperi, que li obria un mercat immens entre el centenars de milions castellano-parlants. Crec la versió que aleshores va circular en què s’explicava que, d’acord amb el seu representant José M. Lasso de la Vega, van fer un intent de recuperar el mercat català que se’ls escapava. Així, van posar com a condició per anar a Eurovisió poder cantar en català. Pensaven que almenys els concedirien una estrofa, però ni això. El règim no ho va tolerar i el va entaforar al forat dels records foscos. Sigui veritat o no –jo penso que sí– el Serrat ja no va cantar gairebé mai més en català i es va abraçar a España i l’Amèrica Llatina per sempre més.
Ja fa anys que no me n’arriben declaracions polítiques, i si les fa és tan lluny de Catalunya que no el sento. Possiblement nedi entre deu o dotze aigües per no perdre vendes. Tot i així, he de dir que crec que és un gran músic i millor lletrista i que és una llàstima que no el pugui sentir. La meva visió d’ell s’ha amansit però –l’edat ensenya– i si el pogués escoltar pensant que és sincer potser acabaria per ser comprensiu. Però no el sento, no sabem què en pensa de Catalunya i els anhels dels seus conciutadans. Si bé, i mentre no em convenci d’altra cosa, la seva opinió tant me fot, també penso que hi ha molta gent que l’admira i que es mereix altra cosa que el seu clamorós silenci.