Reactius i proactius

Quan un hom pertany a una organització humana complexa i n’és un membre actiu, cal que vibri i visqui amb les vicissituds que commouen el conjunt. Mentre que hi ha membres que estan a l’expectativa, n’hi ha d’altres que pensen i treballen per a la millora de la organització. Dels primer en diem reactius i dels segons proactius. Entre Catalunya i España hi ha una relació de reactivitat, perquè sempre es produeixen declaracions o es prenen posicions quan una de les parts es mou. Com que en el cas que ens ocupa és Catalunya qui ha iniciat el moviment, España es dedica a la reacció, a esperar moviments per a contrarestar-los. És una manera de resoldre fases de crisi, però té la greu mancança que solament combat i procura la destrucció del problema, sense aportar res a la relació. De tota manera, els catalans no aporten gran cosa a la resolució, per quan, una vegada iniciat el moviment, no hi ha accions proactives que facin avançar el país cap a l’objectiu de la independència. Sí, hem iniciat un procés de canvi, però feta la primera passa només esperem la recció espanyola, sense fer passos que provoquin un avenç real. Ser proactiu, en qualsevol cas, suposa assumir la responsabilitat de les pròpies accions i mantenir-se ferm malgrat l’entorn negatiu. En aquest sentit, si volem ser una organització madura, no ens ha de preocupar passa que una persona com el senyor Almunia, per molt Vicepresident de la Comissió Europea que sigui, declari que Catalunya sortiria d’Europa en cas d’independència. El què ens cal és reafirmar la nostra postura i treballar perquè Europa i el Món ens acceptin com a membre de ple dret. Tenim tots els números, però ens cal jugar-los.


Publicat a La Vanguardia 18.09.2013