Ho deien els avis: t’hauria de caure la cara de vergonya! Era una frase definitiva, reservada a grans malifetes, sobretot si havien estat en públic o havien compromès la família o amics.
Ahir, al Parlament de Catalunya se’n van sentir de tots colors i podríem treure i retreure fins l’extenuació les impertinències que uns i altres es van llençar, les collonades que es van discutir en un intent bàrbar d’entorpir la votació. Però un no sent dolor només pel que es diu, sinó per com es diu, i en això n’Inés Arrimadas i el Javier García en són els mestres. Ho escric així, en castellano, perquè és la llengua en què es van dirigir al poble de Catalunya. Abans tenien la decència de fer mig discurs en català, però ahir ni això.
Tots dos es van fer un tip de defensar els drets dels catalans, de dir que no ens mereixem la independència, d’acusar-nos de delinqüents; es van omplir la boca, fins la nàusea, de les paraules democràcia i llei; que ens van amenaçar a totes les penes de l’infern, amb paraules plenes de ressentiment i d’impotència; i que van acusar al Parlament d’actuar només per una part dels catalans i menystenir els altres.
Senyora Arrimadas, Senyor García: on érem ahir els catalans que parlem català? No ens mereixem un respecte? No tenim dret a escoltar el que ens hagueu de dir en la nostra llengua? Feu fàstic. Sou uns miserables, perquè sabeu que això ens fa mal, ens dol profundament. Per molt que aneu pregonant que sou els més catalans dels catalans sou un parell de bordegassos que ens voleu sotmesos i, sobretot, parlant en castellà. I de catalans només en teniu el nom que us va donar en Pujol i gràcies, perquè de Catalunya només en voleu els quartos. De la seva cultura, de la seva gent, de les seves aspiracions i anhels no en voleu saber res que no sigui la submissió. Quina merda senyors, quina merda quina immensa misèria.
García, Arrimadas: us hauria de caure la cara de vergonya. Que també ho deien els avis: de ponent, ni vent ni gent. Que sou mala gent, cony.
