Diu en Carol, el lacai més fidel del compte de Godó dit “el colltort”: “certament preocupa pensar que les autoritats catalanes es fiïn més del
carrer que de la seva capacitat de gestionar la crisi, però resultaria
imprescindible trobar interlocutors per negociar una solució digna”. Com
sempre, aquest periodistet de la señorita
Pepis té la capacitat de concentrar un grau d’estultícia esfereïdor en unes
poques paraules. És de suposar que quan diu “carrer” es refereix a la plebs, a
la xusma, a la massa informe que ens amunteguem als carrers del país per dur-li
la contrària a ell, i al Marianico. Perquè clar, un merda que s’ha passat mitja
vida visitant hotels de luxe arreu del món, o empaitant el seu rei captetxanu arreu del planeta, pensa que som,
la xusma, una colla d’abduïts imbècils que ens deixem dur com xais imberbes a l’escorxador
dels pèrfids independentistes. Que soms uns imbècils, vaja.
I ho remata amb que és “imprescindible
trobar interlocutors”. Duran Lleida (Llevarán
Lérida, traduït a la llengua del Carol) per exemple, benvolgut calçasses?
Tu, li llepes el cul al dit “el colltort”,
i a tots aquells que pertanyen als fastigosos i pudents que ho resulten tot en petit comitè, en un sopar d’amics, en un
restaurant 3 michelins, esclar.
Vosaltres a sopar calent, que “la miel no
està hecha para la boca del asno”. L’”asno”
som nosaltres esclar: la plebs, a la xusma, a la massa informe.
Permet-me un consell: de pòtols de barraca com tu, en sobren
al país.
Amén.
