dijous, 21 de setembre de 2017

Carol, Màrius, clepsa lluminosa

Diu en Carol, el lacai més fidel del compte de Godó dit “el colltort”: “certament preocupa pensar que les autoritats catalanes es fiïn més del carrer que de la seva capacitat de gestionar la crisi, però resultaria imprescindible trobar interlocutors per negociar una solució digna”. Com sempre, aquest periodistet de la señorita Pepis té la capacitat de concentrar un grau d’estultícia esfereïdor en unes poques paraules. És de suposar que quan diu “carrer” es refereix a la plebs, a la xusma, a la massa informe que ens amunteguem als carrers del país per dur-li la contrària a ell, i al Marianico. Perquè clar, un merda que s’ha passat mitja vida visitant hotels de luxe arreu del món, o empaitant el seu rei captetxanu arreu del planeta, pensa que som, la xusma, una colla d’abduïts imbècils que ens deixem dur com xais imberbes a l’escorxador dels pèrfids independentistes. Que soms uns imbècils, vaja.
I ho remata amb que és “imprescindible trobar interlocutors”. Duran Lleida (Llevarán Lérida, traduït a la llengua del Carol) per exemple, benvolgut calçasses? Tu, li llepes el cul al dit “el colltort”, i a tots aquells que pertanyen als fastigosos i pudents que ho resulten tot en petit comitè, en un sopar d’amics, en un restaurant 3 michelins, esclar. Vosaltres a sopar calent, que “la miel no està hecha para la boca del asno”. L’”asno” som nosaltres esclar: la plebs, a la xusma, a la massa informe.
Permet-me un consell: de pòtols de barraca com tu, en sobren al país.

Amén.