 |
Fotografia dels bombers al Palau
de Mar de Barcelona. Font: El Periódico.
|
Llegia fa uns dies com Carles Francino, un excel·lent
professional de la informació, es queixava amargament de les crítiques que
rebia per la seva equidistància en el tema de la independència de Catalunya. És
curiós com una persona com Francino rondini perquè li retreuen que no es
defineixi. Primer perquè els qui no són equidistants, tant en un sentit com en
l’altre, també rebem i segon, perquè mantenir-se entre Pinto i Valdemoro no
garanteix immunitat. Són uns quants els amics i coneguts que han expressat els
seus dubtes i amb els qui he debatut sobre quin és el bon camí. N’hi ha hagut
uns quants de molts insistents als quals he acabat contestant que ningú no els
resoldrà la qüestió, que la decisió i la responsabilitat és exclusivament seva.
Cal pensar que la vida està plena de decisions que a voltes encertem i a voltes
no, però quedar-se en el dubte és morir per inacció.
Estar en l’equidistància també pot ser una manca de maduresa
personal, un handicap per a mantenir una existència plena i ser partícip del
moment que a cadascú ens toca viure. L’equidistància ens avoca a ser
espectadors reactius i no pas actors proactius. Una noia que es diu Mònica Capell,
periodista, deia en una piulada (diari Ara, 28.09.2017): “Molts vam ser equidistants, fa anys, quan crèiem que es podia arribar a
un acord just. Ara en lloc d’equidistants diria il·lusos”. I té tota la raó
del món. És lògic dubtar i buscar arguments a una cantó i a l’altre, però al
final el vot en blanc o l’abstenció, no són altra cosa que el propi fracàs.
També és possible que no ens agradi cap de les solucions que se’ns ofereixen, i
aleshores cal fer propostes que tinguin sentit i que puguin ser acceptables per
un bàndol, per l’altre o pels dos alhora. La paraula diàleg conté molts
elements positius que usen els equidistants amb assiduïtat, però que en boca
del Gobierno espanyol no té cap mena de credibilitat. Fa massa anys que ens fan
passar bou per bèstia grossa i ja no ens empassem res que vingui de Madrid: el
diàleg l’han mort ells mateixos i ara encara són a temps de negociar, una
oportunitat que també perdran. Són massa anys, segles, d’humiliacions perquè
ara ens puguem empassar que volen enraonar.
Cada cosa té un temps, i ara el moment del diàleg en els
seus termes ja ha caducat i hem passat als fets, a l’acció; tips de tants enganys.
Ahir, una piulada de Gerard Piqué, va aixecar una polseguera enorme. Escoltant
els periodistes d’esports de Catalunya Ràdio sentia misèria: jutjaven sense cap
mena de vergonya l’actitud del jugador sota el prisma del perjudici esportiu
que podia causar i causar-se. Aliens al que passa al país defensaven,
veladament, des de l’equidistància, la neutralitat necessària dels esportistes
perquè sinó s’exposaven a posar en perill la seva carrera. A mi em sembla que
Piqué no és precisament un pobre imbècil que tira a la claveguera el seu
prestigi personal i professional, sinó que demostra decisió, fidelitat als seus
i valentia. No ens demanen, als ciutadans, que no tinguem por?, doncs a donar
exemple. Ridícul de nou dels periodistes de l’esport, que de fa anys i panys,
en una endogàmia semblant a la dels meteoròlegs, no deixen avançar cap a noves
visions més modernes i valentes.
Amics equidistants, representats pel queixós Francino, sou
lliures de continuar al bell mig del riu encimbellats al còdol de la indecisió
i no seré jo qui us en farà baixar. Però permeteu-me dir-vos que la victòria és
pels audaços i que qui només caga dubtes corre els risc de seure al pedrís
mentre la vida li passa pel davant. Del gran poema de Miquel Martí i Pol Ara mateix tothom en recorda, només, les
darrers paraules; allò del “tot és
possible”. Però aquest text és d’un densitat que va mol més enllà. I així
ens diu que “De res no ens val l'enyor o
la complanta, / ni el toc de displicent malenconia / que ens posem per jersei o
per corbata / quan sortim al carrer”. Les paraules del poeta són precises i
colpegen com una massa els equidistants: enyorar passats pretesament segurs,
instal·lar-se en la queixa i el plany (la complanta) i mostrar-se insatisfet
amb tot i tothom (la displicència) no són maneres madures d’enfrontar el futur.
I això val pel poble, que són els del jersei, i pels intel·lectuals, els de la
corbata. Un estat fallit ens ha portat “de
res a poc, i sempre amb vent de cara”. I d’aquí a la revolta.
Gràcies Miquel!
