Culpables

Els únics culpables de l’atemptat a les Rambles de Barcelona són els pocavergonyes que els van executar. I ningú més. Ni nosaltres ni la mal anomenada comunitat islàmica, ni els sistemes de prevenció ni els occidentals, així en majestàtic, en tenen la culpa. Podem parlar de responsabilitats, però no de culpes. La primera en reconèixer les seves responsabilitats ha estat la societat i les entitats catalanes, una part d’elles. Les autoritats catalanes, impecables en la gestió de tot l’horror, també s’han atribuït allò que creuen que no han fet prou bé i n’han pres nota. Caldrà millorar. A qui no he sentit dir ni mu del que poden haver fet malament, és a la mal anomenada comunitat musulmana. En cap dels discursos que han fet –curiosament tots protagonitzats per dones– no he sabut escoltar un mínim d’autocrítica, i menys un propòsit d’esmena i millora. Si algú ho ha sentit que em corregeixi i m’aplicaré l’esmena.
Només he sentit un rondinar profund de tot allò que no són altra cosa que obvietats auto-flagel·lants: que si som els més perjudicats, que si islam és pau, que si pobres de nosaltres, que “sempre seré un moro de merda”, que ens hem de conèixer perquè el coneixement lleva la por, etc., etc.
Només comentaré ara un aspecte d’una realitat, la musulmana, molt complexa i enrevessada: la cura dels fills. Les famílies magribines del meu entorn presten una atenció molt limitada als seus fills. Així, els mestres es queixen que molts pocs pares, a voltes cap, van a les reunions d’escola; fan poc cas, o nul, de les comunicacions escolars; molts nens no van de colònies ni participen en sortides organitzades; els peguen amb freqüència i els encolomen responsabilitats pròpies d’edats més grans; molts no atenen els consells de pediatres i educadors i alimenten la canalla amb moltes deficiències. Els progenitors no participen en actes de la comunitat local, i si ho fan és sense cap mena d’implicació. De tot això, els infants en mamen, ho veuen, ho experimenten i, quan es fan grans, ho imiten. No parlem de les nenes, les noies, que amb 7 o 8 anys corren amb el cap tapat i sotanes fins els peus influïdes, sobretot, per àvies i imams.
No he sentit, insisteixo, cap d’aquestes noies tant integrades, amb un català Pompeu autèntic, refregar per la cara dels pares de la mal anomenada comunitat islàmica la deserció dels seus deures, la gairebé absoluta deixadesa amb què tracten la mainada.
I no són responsables dels seus fills per ser musulmans: ho són per ser pares, ho són per haver portat al món els infants que en depenen. No es tracta de ser mahometà o cristià, sinó d’educar amb la responsabilitat irrenunciable que comporta la maternitat i la paternitat, que no se’n salva cap gènere. Nosaltres, com a societat d’acollida, tenim el deure de facilitar mitjans i espais, i ells, com a nouvinguts l’obligació d’acceptar-los i usar-los.