diumenge, 8 d’octubre del 2017

Sobre Europa i altres misèries

Ho diré d’entrada i així ja quedarà clar: a l’Europa de Brussel·les hi treballa, i hi ha treballat, gent que creuen en el projecte, gent que han dedicat la seva vida laboral a tirar endavant allò que una Europa unida havia de ser des de la signatura del tractat de Roma. Tot el que diré no va per ells.
Molts ens preguntem com és que una de les finalitats de la Unió, que era la d’evitar conflictes en una terra arrasada per grans guerres, ara sembla que tant li fa que països com Hongria, Polònia o Espanya mantinguin democràcies més que dubtoses, nius de corrupció i porqueria mafiosa. A les dependències de la Comissió Europea hi ha entaforats més de 24.000 funcionaris que assisteixen els 28 comissaris de cada un dels estats membres. En tots aquests anys, aquests exèrcit de pixatinters i manigueteros, han esdevingut un poder fàctic amb un pes específic enorme que mouen al seu albir la baluerna de la institució. Viuen mantinguts i subvencionats pels diners ingents que els cauen al damunt, mentre es preparen per pre-jubilar-se sota l’empara d’un pensió que molts no veurem ni en pintura. És així que tot es relativitza i es ralentitza als passadissos dels 240.000 m2 repartits en 14 pisos, pel qual els europeus vam pagar a l’estat belga uns 600 milions d’euros, comissions i vermuts a part. És aquí on les elits burocràtiques entretenen projectes, bloquegen propostes i planifiquen la seva vida regalada a les costelles dels ciutadans de la unió.
Els estats membres van delegar, des del principi, l’execució de les directives i lleis en professionals del poder de la paperassa, els quals es van afanyar a convertir l’òrgan en un mastodont ingovernable: els estats no volien feina. Ara hem de contemplar com un personatge gris i amb cara de pomes agres, Margaritis Schinas, repeteix com un lloro estúpid “això és un afer intern”. Malgrat les preguntes insistents dels periodistes ell, impertèrrit com un estaquirot, porfidieja una vegada i una altra el rosari de l’aurora del “jo no hi era, no em consta”. És així que es guanyen el sou els de l’edifici Edifici Berlaymont. A ells, a tota aquesta colla de mamons no els interessa el moviment, que jo ho deia el poeta: “Aquesta remor que se sent no és de pensaments. / Han estat prohibits perquè no engendrin / la necessitat de parlar / i sobrevingui, inevitable, la catàstrofeMiquel Martí i Pol. Tranquil·litat, que res no bellugui, perquè no volem perdre cap prebenda. Que els polonesos grapegen la seva democràcia, calladets; que aquests catalanots volen independitzar-se, quin maldecap.
Catalunya no pot esperar res d’aquesta Europa enquistada que habita el rusc brussel·lès ple de vagarros. Només si veiés perillar els seus despatxos, gosaria bellugar-se, però així i tot ves a saber cap a on. Si els catalans hem de ser el principi de la fi d’aquest enorme fracàs ho serem. Si convé, canviem geoestratègies i oferim als russos o als xinesos, que tan se val, els nostres ports de la Mediterrània i tombem l’equilibri, a veure si féssim així aquell “gest desmesurat, / alguna sublimitat que capgirés la històriaMMiP. Perquè “tanmateix la remor persisteix MMiP.