Ho diré d’entrada i així ja quedarà clar: a l’Europa de
Brussel·les hi treballa, i hi ha treballat, gent que creuen en el projecte,
gent que han dedicat la seva vida laboral a tirar endavant allò que una Europa
unida havia de ser des de la signatura del tractat de Roma. Tot el que diré no
va per ells.
Molts ens preguntem com
és que una de les finalitats de la Unió, que era la d’evitar conflictes en una
terra arrasada per grans guerres, ara sembla que tant li fa que països com
Hongria, Polònia o Espanya mantinguin democràcies més que dubtoses, nius de
corrupció i porqueria mafiosa. A les dependències de la Comissió Europea hi ha
entaforats més de 24.000 funcionaris que assisteixen els 28 comissaris de cada
un dels estats membres. En tots aquests anys, aquests exèrcit de pixatinters i manigueteros,
han esdevingut un poder fàctic amb un pes específic enorme que mouen al seu
albir la baluerna de la institució. Viuen mantinguts i subvencionats pels
diners ingents que els cauen al damunt, mentre es preparen per pre-jubilar-se
sota l’empara d’un pensió que molts no veurem ni en pintura. És així que tot es
relativitza i es ralentitza als passadissos dels 240.000 m2
repartits en 14 pisos, pel qual els europeus vam pagar a l’estat belga uns 600
milions d’euros, comissions i vermuts a part. És aquí on les elits burocràtiques
entretenen projectes, bloquegen propostes i planifiquen la seva vida regalada a
les costelles dels ciutadans de la unió.
Els estats membres van delegar, des del principi, l’execució
de les directives i lleis en professionals del poder de la paperassa, els quals
es van afanyar a convertir l’òrgan en un mastodont ingovernable: els estats no
volien feina. Ara hem de contemplar com un personatge gris i amb cara de pomes
agres, Margaritis Schinas, repeteix com un lloro estúpid “això és un afer
intern”. Malgrat les preguntes insistents dels periodistes ell, impertèrrit
com un estaquirot, porfidieja una vegada i una altra el rosari de l’aurora del
“jo no hi era, no em consta”. És així que es guanyen el sou els de
l’edifici Edifici Berlaymont. A ells, a tota aquesta colla de mamons no
els interessa el moviment, que jo ho deia el poeta: “Aquesta remor que se
sent no és de pensaments. / Han estat prohibits perquè no engendrin / la
necessitat de parlar / i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe” Miquel
Martí i Pol. Tranquil·litat, que res no bellugui, perquè no volem perdre
cap prebenda. Que els polonesos grapegen la seva democràcia, calladets; que
aquests catalanots volen independitzar-se, quin maldecap.
Catalunya no pot esperar res d’aquesta Europa enquistada que
habita el rusc brussel·lès ple de vagarros. Només si veiés perillar els seus
despatxos, gosaria bellugar-se, però així i tot ves a saber cap a on. Si els
catalans hem de ser el principi de la fi d’aquest enorme fracàs ho serem. Si
convé, canviem geoestratègies i oferim als russos o als xinesos, que tan se
val, els nostres ports de la Mediterrània i tombem l’equilibri, a veure si
féssim així aquell “gest desmesurat, / alguna sublimitat que capgirés la
història” MMiP. Perquè “tanmateix la remor persisteix”
MMiP.
