Vaig veure el partit Barça – At. de Madrid per la televisió,
disputant la final de la super-copa d’España. El vaig trobar deplorable. La
violència desplegada per l’equip madrileny va ser, al meu parer, extrema, traspassant
els límits de l’ètica esportiva. Tanmateix l’àrbitre, amb una ambigüitat i una tolerància
inusuals, va contribuir llargament a permetre agressions continuades i
protestes constants. No solament això, sinó que l’equip que menys faltes va fer
i menys es va queixar, va acabar la primera part amb més targetes que el rival.
La imatge que m’ha empès a escriure quatre ratlles es va veure per TV i no l’he
sabut trobar enlloc: un jugador de l’Atlético
mirant l’àrbitre fit a fit, a un
pam de la seva cara, amb una agressivitat fora de lloc. Em va caure l’ànima als
peus en veure que l’autoritat del partit era incapaç de castigar, ni que fos
amb una trista targeta groga, aquella actitud. Si el futbol ha de ser això, si
l’esport té com a objectiu eliminar, que no guanyar , el contrari, aleshores
no. Convé una reflexió.
