 |
| fotografia de jaume molsosa © |
No vull pas parlar en aquestes ratlles de la inexistent, a
la pràctica, “llei de la dependència”, sinó de l’accepció del Diccionari de l’IEC
que diu: “5 f. [LC] [PR] [ECT] Conjunt de dependents d’una casa de comerç”.
I és que avui he entrat en una botiga a comprar-me unes sabates. Mentre m’esperava
perquè m’atenguessin, tres dependentes atenien una sola clienta i mantenien una
conversa d’allò més banal. Mentrestant nosaltres, i una altra persona que s’esperava
per pagar, anàvem gaudint amb fruïció de la xerrameca. En total ha durat la
cosa 11 minuts i escaig, fins que la meva dona els ha deixat anar “que ens
podeu atendre si us plau?” Una de les noies, amb cara de sorpresa, ens etziba
que no ens havia vist, que què volíem. Jo li he dit que “unes sabates del 40
com aquelles que teniu allà”. La noia se les ha mirat i ha desaparegut a la
busca i recerca del producte, tasca que li ha costat 7 minuts més. En tornar,
ha resultat que no tenien el meu número i m’ha dit que la seva companya em
miraria si les tenien en una altra botiga (?). Em diuen que sí, que me les poden
dur, però que no saben quan les tindran, “el ‘sistema’ em diu que divendres,
però jo no posaria la mà al foc”, respon la jove (??). Però que això sí, “per
enviar a buscar les sabates haurà de pagar-les per endavant” (???). No pateixi: si no em van bé o no m’agraden, em tornaran tot seguit els diners. Em diuen
que així s’asseguren que la gent torni (????). La veritat és que no entenc la
mesura, els dic que soc una persona seriosa i que si dic que vindré és que
vindré. Inflexibles: “ells” han posat aquesta norma. Me’n vaig de la
botiga emprenyat, disposat a no tornar a visitar cap més establiment que porti
aquell nom en plural de “l’edifici destinat a servir d’habitació humana”
(també al DIEC).
De fa anys que a les botigues ja no hi ha botiguers, sinó
empleats sense cap mena de vocació ni interès en despatxar (salvem comptades
excepcions). Quan entres ni et diuen bon dia, encara que tu els l’hagis
desitjat; si els senyales algun article es limiten a treure’l de l’estanteria
(a vegades ni el despleguen) i se’n tornen a la seva. Cap consell, cap
alternativa a no ser que els ho demanis. I si ho fas corres el risc de que et
posin mala cara i, sobretot, de que la caguin. Quan te’n vas, tan és que hagis
comprat com no: la seva actitud perdonavides i desmenjada se’t quedarà enganxada
a la sabata com una tifa de gos.
Molts joves, sobretot noies, acaben treballant en una
botiga, bé perquè no en saben d’altra, bé a l’espera d’una oportunitat millor. El
seu interès per la feina és nul o gairebé i aprendran poc o res de l’article
que venen. Els establiments no ajuden a fixar i formar el personal: sous
miserables i condicions de treball deplorables. Si això continua així, si el
contacte directe amb el client sobra, ja pot tancar tothom: comprem tots per
internet i bona nit i tapa’t.
