...i del batre

Grup de segadors i batedors a l'era.
Fotografia de Daniel Molsosa. Taradell, Osona. Catalunya. Juliol de 1954.

Documentant-me per a posar dates i llocs a les més de deu-mil fotografies que em va deixar el pare –imatges dels anys 50 a TARADELL– em veig en la plaent obligació de llegir-me prou números de la revista Taradell. Ahir, per exemple, vaig saber que una de les primeres taradellenques històriques –és a dir, que figuren en un document– es deia Guisla. Per una d’aquelles casualitats còsmiques, una meva neboda ara porta aquest nom 1200 anys després. Però no vull parlar d’onomàstica, sinó d’un text que apareix al número 306, del mes de febrer de l’any 1974. Es tracta d’un interviu que fa Jordi Minador a Joan Lleopart i Prat de la masia «El Colomer». Aquest text, del qual en reprodueixo una part, us el transcric en la seva versió original. És indispensable fer-ho així, perquè conte una quantitat tan important de paraules i expressions oblidades, que qualsevol retoc n’abrogaria el seu alt valor lingüístic. Espero que el meu plaer sigui el vostre. Jo faig mutis pel fons i us deixo amb aquesta joia de la nostra llengua. 


– Què se'n fa del blat batut?

– S'emprenen tot seguit –vull dir que no es fa migdiada– una sèrie d'operacions que són les següents: Primera: Es treu la paia amb forques de fusta, en petits rems, espolsant-la bé perquè caigui tot el gra a l'era i es va acostant al lloc on es fa el paier, on un o dos batadors van donant forcades de paia al paiaraire o paiaraires. Segona: Passar el "pinte" per separar-ne el "paiús" o paia millor (significat aquest en contra de l'ús despectiu d'aital mot) composta de la fuia i pell de les espigues, i feia aquesta operació l'eugasser per donar el paiús als animals batadors. Tercera : S'apila tot el restant, boll i gra, amb tirassos i també amb una "tirassa" tirada per un animal; s'arraplega amb un escombra de cabassudes i se'n fa una pila allargassada perquè li doni de ple el vent. Quarta: Es "venta" amb forques especials de fusta, tirant-ne forcadetes enlaire decantades un xic cap a la banda del vent per a que es separi bé el gra del boll, que el vent s'emportava. S'anava resseguint la pila d'un extrem a l'altre, fins que ja no en quedava per ventar. Com que sempre alguns grans anaven amb el boll, hi havia el "bollaire" que el ventava amb una forca de ferro. Aquest "bollaire", per evitar les molesties que comporta a la cara, al cap i a tot el cos el boll, anava encaputxat amb un sac. Cinquena: Un cop destriat el gra del boll, es passa per la "garbella" lligada amb una baga al petit enforcat d'un llarg pal, sostingut dintre un "morter de pedra". Aquest pal solia ser de cervera encara que alguns el tenien de boix. El "garbellaire" pujava al cim d'una banqueta o cadira per a poder garbellar millor el gra que li portaven els altres a cops de senaia, i així poder-lo deixar ben net i treure'n els "grapissos" o restes mal batuts d'espigues o els caps de les espigues amb algún gra, no destriats pel vent. Dels "grapissos" en feien festa els godais, les truges, etc. Sisena: Es mesura el gra en mitges quarteres i passa als sacs en la quantitat de dues mitges quarteres o una quartera (55'50 k.) per sac. I setena operació: El blat ensacat es porta al graner.