dilluns, 23 d’abril de 2018

Sant Jordi, roses grogues i feminisme


Ja vaig escriure sobre roses grogues per sant Jordi i fins vaig enviar un nota de protesta a Marcel Mauri d’Òmnium (en sóc soci) per l’ús inadequat del símbol de la diada, la rosa. Per cert, no n’he rebut resposta. No s’haurien de pervertir els símbols, ni que sigui per una bona causa. Durant la diada es poden fer les reivindicacions que calgui i més, clar que sí, però voler substituir el color roig pel groc em sembla barroer. Així ho deia el cartell d’Òmnium.
Ja fa anys que escriptores i feministes malden per transformar sant Jordi en un tòtil, la princesa en una heroïna femellista i al drac en un animaló mansoi i sense foc als queixals. S’ha reescrit la llegenda i s’han dibuixat els personatges retorçant-ne l’aspecte fins convertir-los en paròdies dels originals, caricatures deformes i mel·líflues. Els mitjans no van quedar curts la setmana passada entaforant-nos entre cap i orelles les meravelles de la literatura femenina fins la sacietat. De tan sentir-ne lloances un comença a sospitar que bé, que no n’hi ha per tant i que potser si necessiten tant d’altaveu és que no deuen ser (totes) tan bones. Avui mateix, na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, feia una entrevista totalment acrítica a Mary Beard, feminista que, basant-se en Margaret Thatcher com a exemple, ens vol demostrar que les dones han de tenir veu d’home si volen manar. Tot un retorçament increïble que no aporta res i que em fa pensar que si la Thatcher és un model del lideratge femení, no hi veig cap diferència amb el masculí. Ben al contrari, aquesta senyora va lapidar la societat anglesa fins a extrems inconeguts. Només vull recordar el conflicte que la va enfrontar als miners el 1984 i que va reprimir sense cap mena de mirament amb una violència inconcebible. Va durar un any, durant el qual la senyora Thatcher va legislar per tallar el flux de diners a les caixes de resistència, va causar tres morts i va anorrear sindicats i famílies. Galdós exemple! Dit això, afirmar com fa Beard que “Margaret Thatcher va fer classes de logopèdia per aprendre a parlar com els homes, amb un to de veu més greu, perquè se la prenguessin seriosament” em sembla senzillament increïble.
El feminisme corre el risc, greu, de fer-se extremament pesat per omnipresència, de manera que ja no hi ha tertúlia en què les qüestions de gènere no intervinguin moltes vegades sense cap ni peus. Hi ha dones que aprofiten qualsevol ocasió per endinyar-nos el seu discurs sense venir al cas, com si fos necessari inocular, entaforar la “visió femenina”. I avui, un dia per parlar de llibres i amoretes, de la relació més bella entre gèneres, no tenim res més a fer que enfrontar-los, ni que sigui dialècticament.
De veres: tot el debat que necessiteu, benvolgudes feministes, però no ens el feu empassar amb un embut a totes hores i sense engaltar. Gaudim sant Jordi i la seva força simbòlica. Jo, com cada any, li he comprat una rosa roja a la Carme, li he regalat un poema com fa 40 anys que faig i ella m’ha obsequiat amb dos llibres que llegiré amb delit. Però per damunt de tot ens hem dit “t’estimo”, i hem “pregat al vent dels déus perquè el nostre viatge sigui llarg”.


______________________________________________________________________________ 
Que li pesi a qui vulgui:
avui, sant Jordi matarà l’aranya,
salvarà la donzella
i durà en una mà l’espasa
i en l’altra la rosa roja,
la rosa vermella
encesa d’amor.

j.m.
sant jordi, 2018