dimecres, 17 de gener de 2018

Imatges del Parlament


La primera sessió, la de la formació de la mesa del Parlament de Catalunya, ens ha deixat diverses imatges. La primera, la de Pasqual Maragall, un animal polític que va canviar la seva militància quan va sentir que el seu partit de tota la vida, el
PSC, oblidava poc a poc els seus postulats essencials. Un d’ells, la defensa de la identitat i la independència del poble català. Maragall, avui ens ha donat sobretot una lliçó de dignitat política i humana, deixant clar que ell no hauria de ser allà. Ha recordat tots els empresonats, els exiliats i els investigats injustament per un estat espanyol que vol imposar-nos fins els governants. Impecable en la seva expressió, ha lamentat que “avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades jo no seria aquí”, i ha expressat el seu lament quan ha dit que “sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna”.
Evidentment, això no ha agradat a la senyora Arrimadas i al seu grup de Cs. De primer ha volgut, de manera miserable, invalidar el vot dels presoners polítics, demanant al President de la mesa que reconsiderés la seva posició. La mesa no podia reconsiderar res, perquè és la de constitució i no té aquesta atribució. Per tant, la parlamentària ha actuat amb evident mala fe ignorant el reglament que tant defensa. Després, quan Maragall ha proclamat Roger Torrent President del Parlament, el grup de Cs en ple ha evitat aplaudir i no ha felicitat l’elegit. Torrent ja ha tastat el que serà la legislatura: una guerra de filibusterisme constant. Sense haver dit una paraula, sense haver expressat les línies que menaran la seva presidència, Torrent ja s’ha vist rebutjat pels qui volien presidir tot Catalunya. Per descomptat, tampoc han aplaudit el seu discurs ni han mostrat cap mena d’empatia amb la resta de la cambra.
El pitjor ha vingut al final: ningú de Cs, ni la qui volia ser “presidenta de todos los catalanes”, ha cantat l’himne de país. Drets, això sí, amb cara de no haver cagat en tres mesos, els qui es diuen representar algú a Catalunya no ha obert boca. Bravo! És així com volen que creguem que ells són el partit de la unitat, la reconciliació i el sargit de la inexistent fractura social.
Per descomptat, la roda de premsa de la senyora Inés Arrimadas ha estat en castellà messetari. Sortosament, perquè voler donar lliçons a una persona com Ernest Maragall dient que no ha entendido muy bien cual era su papel hoy, és essencialment penós i frega el ridícul polític. Ja et dic: si s’és tonto a Catalunya, que sigui en castellà.