dimecres, 15 de juny de 2016

Na Laia Gordi, de professió cap de premsa

En la meva vida professional he entrevistat unes quantes persones per ocupar diferents llocs de treball: des de peonatges a enginyeries. Sempre es procura de fer un perfil del candidat i treballar-lo amb flexibilitat per trobar el més adequat. Mai però, m’han fet escollir un cap de premsa. Estic segur que no triaria algú que escriu així,

Admeto l'error, i crec... que el tornarem a fer. Perquè no les vull vendre com un producte brillant i perfecte. Les vull com les persones valentes que són. Perquè les vull de carn i ossos, i no de plàstic. I si això vol dir que em costaran més de "vendre", doncs farem més a poc a poc. Tornarem a explicar-nos. Insistirem. Farem política i potser, un dia, se'ns jutjarà només per la política.”

És na Laia Gordi qui deixa anar aquesta meravella de bunyol literari, estofat amb contradiccions, amanit amb volades de colom i repicades campaneres, per acabar amb un sonat oxímoron que canta més que una “almeja” passada. Però us convido a llegir íntegre aquesta obra genial a https://www.facebook.com/laiagordi/posts/10153450456246082. He dit moltes vegades que a la CUP la perd les formes perquè, benvolguda Gordi, pensar que “...i potser, un dia, se'ns jutjarà només per la política”, és no tocar de peus a terra i viure als estratocúmuls. No, ni a mi, ni a tu, ni a la CUP ni a ningú, no se’ns jutja, sortosament, només per una sola cara dels nostres múltiples aspectes, sinó pel conjunt del que som; no solament pel què diem, sinó també per com ho diem. Exemple: quan tu mateixa parles “d’exercir el sagnat lliure” fas angúnia, perquè no pots tractar la regla, i de retruc totes les dones, com si fos un escorxament col·lectiu. Som a l’era de la imatge, de les xarxes, de les selfies, argumentar que “ens van robar una imatge” em sembla francament infantil.
Benvolguda Laia, des dels anys i l’experiència professional que arrossego et diré que no som els que ens sembla que som: som el que veuen els altres que som; som com ens veuen. Per això fotografies com la que ara tan et pica, on et “va semblar normal que rigueren”, a d’altres els va semblar que us fotíeu del mort i del qui el vetlla. I així us va: instal·lats a la queixa constant de que no voleu pressió, ni entrevistes, ni periodistes, ni càmeres, ni fotos perquè, esclar, us enxampen rient.