dijous, 9 de juny de 2016

Tan me fot!

Diu que dos vells amics es troben pel carrer després d’uns anys de no veure’s. Se saluden i en un moment de la conversa un li diu a l’altre:

    –       Saps que et veig preocupat?
    –       Sí noi. És que me’n passa una de grossa.
    –       I doncs?
    –       Mira, és que fins i tot em fa vergonya explicar-ho.
    –       Digues home, que si et puc ajudar...
    –       Mira... és que... és que em cago a sobre!
    –       Òndia, això deu ser molt molest.
    –       Ja ho pots ben dir!
    –       Mira, em sembla que et puc ajudar. Et donaré l’adreça d’un  psiquiatre excel·lent, ves-hi i ja veuràs com et troba la solució.
    –       Mira, estic tan desesperat que ho provaré.

Al cap d’un temps, els dos amics es troben de nou, i després de les salutacions protocol·làries parlen del “problema”:

    –       Escolta, per cert, t’ha anat bé amb el psiquiatre que et vaig recomanar?
    –       Una meravella, tu! Estic millor que mai!
    –       I doncs, ja no et cagues a sobre?
    –       Ah, no! Cagar-me al damunt ho faig igual, només que ara tan me fot!

Doncs bé, resulta que la societat catalana, que fa anys que es caga al damunt cansada de patir restriccions, ara ha rebut la recepta de la CUP d’anar al psiquiatre i els diu textualment: no, si cagar-vos al damunt ho fareu igual, solament que ara ho fareu rient.

Rient com deia avui en Xevi Generó, de la CUP, al programa de la Terribas: “els pressupostos no són tan importants, s’han sobre-dimensionat; i, sobretot, no perdem el somriure!” (textual). La gent que esperava cobrar alguna cosa de la dependència, les escoles que volien millorar instal·lacions, els qui són a la cua de les operacions, etc. els demanen que somriguin! I és que si et donen pel cul rient sempre és més agradable.