divendres, 18 de març de 2016

Sobre el dret a la por

Els sentiments son consubstancials a la naturalesa humana. Com que som complexos, els sentiments també ho són i no és fàcil, a voltes, conviure-hi. Si algú dels qui em llegeix ha tingut mai un episodi de pànic, jo n’he patit, sabrà que quan parlo de por és evocar un moment especialment desagradable. La por, entre moltes altres reaccions, pot provocar des d’agressivitat fins a paràlisi. Així, a mi, els atacs de pànic m’han deixat en la impossibilitat de moure’m, convençut que si ho feia me’n passaria una de grossa. A poc a poc, la ment reacciona i es convenç de la irracionalitat de la temença i supera la por. Però no és ni fàcil ni ràpid. Quan la por ens fa témer per la vida, el nostre comportament pot ser naturalment agressiu, reactiu al perill que percebem. Tenim por de moltes coses: por a allò que desconeixem, por al canvi, por a morir... No acabaríem.
Quan els refugiats de Síria, i altres països, arriben a Europa ho fan perseguits per la por terrible a morir, i tothom ho entén. Alguns fins i tot creuen entendre’ls més que els altres: són els “valents”. A l’altra banda hi som nosaltres, que també tenim por, i també hi tenim “valents”, gent que no en té de por, o que creuen no tenir-ne. I aquests “valents” sense pietat acusen de covards tots els altres, menystenint un sentiment ancestral i bàsic.
Reivindico el dret a tenir por i acuso als “valents” d’immorals per ignorar els qui la pateixen. I reivindico que l’esforç de vèncer-la ha de venir dels dos costats de la ratlla. Exigeixo d’aquests “valents” la obligació que tenen de no fer mofa dels porucs i d’esmerçar el mateix esforç en superar les pors de tots els colors, perquè no hi ha pors més lícites que altres.

I una reflexió pels “valents”: estem en la fase de paràlisi i inacció, però si aquesta por es converteix en pànic les reaccions, a una banda i a l’altra, són imprevisibles.