dimecres, 9 de març de 2016

Sobre els drets i les renúncies

Avui, al nostre món, impera el dret: els drets humans, els drets de les dones, el dret a decidir, el dret a la cultura, el dret a emigrar, el dret a la salut. I així continuaríem fent llista de drets i més drets proclamats arreu als quatre vents per benpensants, per la bona gent, per taumaturgs innombrables, per profetes benintencionats. La gran invenció de l’estat de dret, l’imperi de la llei.
Però el dret, els drets, pressuposen renúncies, i mentre que estem disposats a morir per defensar-los, no volem fer ni un pas enrere cedint al que ens ha estat regalat per la lluita dels nostres antecessors. Així, Europa defensa el seu dret a conservar l’estat del benestar, aconseguit amb sang i foc, davant l’onada d’immigrants que truquen a la porta de les seves fronteres. Aquests tenen el dret, reconegut arreu, a buscar una vida millor per a ells i els seus fills, però tampoc veig cap renúncia per part dels qui truquen a la porta.
Potser ens falta renúncia a uns i altres? O és que hem equivocat el dret que hem de defensar? És que Europa no ha arribat on és a través de dues grans guerres que van causar una mortaldat mai pensada? Voler conservar allò que, els qui es van deixar la vida en qualsevol trinxera de Verdum o de l’Ebre, van defensar amb la vida, és il·lícit i, per tant, no subjecte a dret? Catalunya ha guanyat un statu quo determinat recolzada a les tombes de la guerra dels remences, dels segadors o de la rosa de foc, totes lluites del poble. Això no vol ser una defensa de la guerra, de la violència, sinó que té la pretensió de crear la consciència del fet que tot té un preu que hem de pagar, si més no en agraïment als qui van perdre la vida perquè nosaltres puguem viure com vivim.
Tots tenim el dret a conservar la nostra cultura quan emigrem per a guanyar una vida millor? Sí, hi tenim dret. Però els qui ens acullen també tenen dret a conservar la seva en la terra dels seus ancestres. Ara bé, si el que pretenem és la superioritat moral de l’islam, per exemple, per sobre del cristianisme, aleshores el conflicte està servit. Més quan l’islam s’estableix en territori cristià. Per tant ens calen renúncies, d’uns i altres. Quan en una escola de Canadà un grup de pares de confessió islàmica volen que es prohibeixin certs aliments perquè són “haram”, estan abusant del seu dret. Quan en una escola de Catalunya es fa una representació de danses del món, i pares marroquins protesten perquè hi ha danses jueves, estan abusant del seu dret. Quan en aquestes escoles s’ha fet un esforç, amb voluntat i mitjans, per respectar fins on és possible creences i costums, aleshores se’ls està menyspreant. I encara: a casa, quan vénen amics musulmans, fem peix per dinar, perquè ells no volen contaminar-se amb la nostra carn que no és “halal”.

Això és el que tem Europa. Que una onada humana, que es creu moralment superior, arrasi d’una revolada el què aquí s’ha aconseguit a base de molt de sacrifici i, sobretot, renúncies. Els qui vénen, han de respectar el nostre temor i fer l’esforç per rebaixar-ne la nostra temença. Mentre aquest esforç no sigui el suficient com per vèncer la por, algú posarà tanques. I la por és l’enemic letal del canvi.