Ahir van retransmetre per TV3 el partit Elx-Barça, un partit
sense massa transcendència perquè l’equip català havia guanyat per 5-0 el partit
d’anada. De tota manera, el fet que l’onze titular fos substituït per gent
suplent i del planter, nois com Adama o Halilovic, semblava prou atractiu com
per asseure’s i veure’l. A mi no em van pas decebre, si bé cal dir que jo no
sóc cap expert. La intensitat del joc, les ganes i el trenat, malgrat ser un
conjunt no rodat, em van agradar prou. Exceptuant l’excessiva individualitat,
va ser un partit senzill però entretingut.
Com sempre, vaig posar la TDP per escoltar la locució de
CatRàdio. Ja vaig escriure sobre la necessitat de millorar el català dels
col·laboradors del programa (que J.M. Puyal va tenir a bé llegir per antena
aleshores). Assumint el risc de convertir-me en mosca collonera, ara torno a
rondinar –ja em disculpareu–. Aquest cop és demanar respecte per uns jugadors
que ahir, n’estic segur, es van deixar la pell al camp per tal de demostrar al
seu entrenador que estan preparats per les exigències que comporta jugar amb el
primer equip del barça: en cada partit com aquest, els va el futur. L’equip de
la TDP no va trigar a manifestar el seu avorriment pel partit, no solament amb
manifestacions explícites, sinó amb el dissentiment total pel què passava al
camp en molts moments: estaven més interessats en la solitud de la periodista i
el seu fred als “peuets” que no pas en bones jugades que, si bé no acabaven en
gol, donaven fe de la qualitat dels seus autors.
Entenc, i agraeixo, que en algunes etapes d’un partit es
recorri a l’anècdota perquè l’espectacle no dóna per més, però ahir calia una
mica més de grandesa i procurar a aquells nois el seu minut de glòria. Ells
treballen cada dia, molt dur, per aquest moment.
Cordialment.
