Em van ensenyar, ja fa molts anys, que el balanç d’una
empresa no és res més que la fotografia d’un moment molt determinat. Quan has
acabat el balanç, ja no val gaire. Doncs amb les enquestes passa el mateix: no
són altra cosa que la imatge sociològica estàtica d’aquelles hores en què s’ha
realitzat l’enquesta. Aquí està la clau de la cosa, en la paraula estàtica. En la darrera enquesta de El Periódico sembla que CDC
s’emporta el pitjor resultat, per quan veu que perd diputats, i no pocs. Ara és
quan el partit ha de demostrar maduresa i sentit polític i aguantar el xàfec,
tal com ha assenyalat Lluís Corominas
(sic): “No ens distraguem i, sobretot,
que ningú es posi nerviós”. Té raó. Hi ha dos principis que CDC hauria de
tenir molt clars al meu entendre. El primer, abandonar els tacticismes, perquè
en tràngols com aquest a la curta i a la llarga, es paguen molt cars. N’és un
exemple el PP, que està pagant cara la seva tàctica de fer la gara-gara a les
AVT. Seria fàcil ara abandonar-se a la “moderació” que predicava l’editorial de
La Vanguardia de diumenge per tal de salvar uns quants milers de vots, però
aleshores en fugirien a desenes de milers cap a ERC. El segon, abandonar UDC. La
teoria de que CDC perdria el 20% dels votants d’UDC està per demostrar. Potser
és cert, però seria una pèrdua momentània que a més afavoriria el retorn dels
fugats a ERC. Duran i Lleida és una rèmora per al mandat de la ciutadania, un
personatge que ha mostrat a tort i a dret que el que més li interessa no és el
país, ni tan sols el partit; la seva màxima preocupació és ell i els diners que
cobra de tots nosaltres. I això, avui per avui, és el que fa més mal a la
política, perquè aquell poble que havia estat acusat de girar-li l’esquena ara
ha pres les regnes i personatges com Duran fan fàstic.
Pot ser que CDC no guanyi les properes eleccions, no es pot
guanyar sempre. Però si és un exemple de servei, si sap prendre decisions en la
direcció que la ciutadania ha mostrat amb escreix, si té dirigents amb un alt
sentit d’Estat no trigarà gaire a remuntar. Miquel Iceta es retratava l’altra
dia en sentit contrari quan afirmava que als partits no hi ha crisis quan tenen
el poder. No en tenen perquè tots els estómacs van tips i a ningú li ronca el
ventre. Però quan una estructura sap sobreviure en l’àmbit privat, fora de la
política, ningú es queixa de gana, ans al contrari, tothom s’espavila i és
capaç de treballar pel retorn sense dependre de la “subvenció” del ciutadà. I
la gent, que no té un pèl de tonta, se’n dona compte i sap el què els convé.
