dijous, 25 de juliol de 2013

L’èxit és la felicitat efímera

Pregunta el periodista Albert Domènech: “Hem deixat de banda la cultura de l'esforç?”, a la psicòloga Mònica Fusté, i ella respon: “Totalment. Tot el que implica esforç, perseverança, constància o treball s'ha perdut moltíssim al nostre país. Volem l'èxit de manera fàcil i és com lluitar contra l'impossible. Ens hem de guanyar la felicitat, no ve adquirida”.  Es un d’aquells tòpics que avui són fàcils d’esgrimir, només perquè ho diu tothom. Però qui és “tothom”? Potser és per això, per la banalitat amb què a vegades usem paraules com ara esforç que ho atribuïm a “tothom”. Jo penso que “esforç, perseverança, constància o treball” no duen necessàriament a l’èxit i molt menys a la felicitat. Als meus 59 anys he vist molta gent esforçar-se anys i no arribar a l’èxit i encara molt menys a ser feliços. Dir que la felicitat cal adquirir-la és tant com considerar-la un objecte a posseir i pel qual s’ha de pagar: jo ho compararia a la “vall de llàgrimes” bíblica, a una visió amarga de la vida. I crec que no és així. Crec fermament que allò que ens mortifica no ens pot dur de cap manera a la felicitat, en qualsevol cas ens pot menar a l’èxit, que és precisament la felicitat efímera. L’èxit dura poc, molt poc; el que va fins el proper fracàs. En canvi, penso que la felicitat és un estat, que hi ha prou gent que és feliç malgrat els fracassos, perquè l’error no està en fracassar sinó en esdevenir un fracassat. Poso un exemple real. Fa trenta anys una persona va fracassar en la direcció d’un projecte i va rebre un càstig social molt dur, tant que va desaparèixer. Ara, al cap d’aquest temps, retorna i sense un gram d’autocrítica, reviu aquella caiguda amb ressentiment i violència dialèctica, buscant encara una lluita cos a cos a la qual ningú no respon. Aquest personatge no ha assumit el seu fracàs i, en conseqüència, ha esdevingut un fracassat. Malgrat que professionalment no li ha anat gens malament, no és, ni serà, feliç perquè la seva amargura no li ho permet, perquè un fracassat mai no és feliç. Per tant, l’èxit i la felicitat no van gairebé mai plegats. Per això no puc estar d’acord quan Fusté afirma (sic): “Per a mi l’èxit es ser feliç”.