Gerd Kristiansen ha estat elegida per l’important càrrec de
secretària general de la Federació de Sindicats de Noruega (LO). Kristiansen és
una ferma defensora de la igualtat de sexes i afirma que passa necessàriament
per una major implicació de la dona en la vida laboral. Tan és així que el 2011
va provocar una bona polèmica en
assegurar que “moltes dones tenien un
entusiasme histèric per la gimnàstica, i que preferien anar a la cafeteria a
parlar, enlloc d’anar a treballar. També va dir que les mares amb fills petits
sovint s’amagaven darrera de la maternitat, a fi de no haver d’entrar en el món
laboral”. La seva afirmació no era gratuïta: “si es volia mantenir la sostenibilitat de l’Estat del Benestar, i el
seu nivell actual de prestacions socials, homes i dones hi han de col·laborar
treballant plenament. La pràctica de quedar-se a casa per cuidar als fills
conduïa a conseqüències negatives, per l’economia en general, i per les dones
en particular”. Evidentment, les
femellistes, sempre pobres en autocrítica, li van saltar a la jugular.
Té raó. Ja fa uns anys que em vaig reservar quinze minuts per
anar tot caminant, entre les 10 i les 12 del migdia, a buscar el diari. És així
com travesso tot el centre del poble, Torelló, i passo per davant de diversos
bars. A aquella hora, quan fa bo, les seves terrasses estan ben plenes de dones
que vagaregen mentre parlen i prenen alguna cosa. Hi ha ben pocs homes. D’altra
banda, en visites a clients, passo pel davant de dos gimnasos. A la porta sempre
hi veus grups de dones que surten i entren a qualsevol hora. També és cert que
moltes dones prefereixen quedar-se a casa a tenir cura dels fills, mentre el
company es guanya cada dia el seu lloc de treball. Si no hagués estat per Gerd
Kristiansen mai m’hauria fixat en aquests fets que són constatables. D’això n’infereixo
que les funcions no són tan fàcils de revertir, i no pas per l’oposició del
sexe masculí, sinó per la mateixa inèrcia femenina a mantenir un rol que, al
cap i a la fi, és prou còmode si no es tenen aspiracions personals. Deixar un
nen, o dos, al col·legi o a la guarderia a les 9 del matí per anar tot seguit a
passar un parell d’hores amb les amigues, no és massa estressant. Potser ni els
nens ni el company venen a dinar i la cuina del migdia no és doncs un problema,
i poden anar ben reposades al gimnàs per recollir a la sortida els nens del
col·legi i aprofitar per fer la compra. Amb les necessitats de salut ben
cobertes i un company comprensiu amb les despeses, no és pas una mala vida si,
com deia, no es tenen grans aspiracions personals o professionals. I crec,
sincerament, que hi ha moltes dones que pensen així, arrossegades, ja dic, per
la inèrcia d’un rol ancestral. És per això que penso que Kristiansen té raó: no
n’hi ha prou amb predicar la igualtat, com fan moviments i organitzacions
femellistes i feministes; cal que es posin a treballar. Au, ja ho he dit.
