divendres, 5 de juliol de 2013

Gerd Kristiansen

Gerd Kristiansen ha estat elegida per l’important càrrec de secretària general de la Federació de Sindicats de Noruega (LO). Kristiansen és una ferma defensora de la igualtat de sexes i afirma que passa necessàriament per una major implicació de la dona en la vida laboral. Tan és així que el 2011 va  provocar una bona polèmica en assegurar que “moltes dones tenien un entusiasme histèric per la gimnàstica, i que preferien anar a la cafeteria a parlar, enlloc d’anar a treballar. També va dir que les mares amb fills petits sovint s’amagaven darrera de la maternitat, a fi de no haver d’entrar en el món laboral”. La seva afirmació no era gratuïta: “si es volia mantenir la sostenibilitat de l’Estat del Benestar, i el seu nivell actual de prestacions socials, homes i dones hi han de col·laborar treballant plenament. La pràctica de quedar-se a casa per cuidar als fills conduïa a conseqüències negatives, per l’economia en general, i per les dones en particular”.  Evidentment, les femellistes, sempre pobres en autocrítica, li van saltar a la jugular.

Té raó. Ja fa uns anys que em vaig reservar quinze minuts per anar tot caminant, entre les 10 i les 12 del migdia, a buscar el diari. És així com travesso tot el centre del poble, Torelló, i passo per davant de diversos bars. A aquella hora, quan fa bo, les seves terrasses estan ben plenes de dones que vagaregen mentre parlen i prenen alguna cosa. Hi ha ben pocs homes. D’altra banda, en visites a clients, passo pel davant de dos gimnasos. A la porta sempre hi veus grups de dones que surten i entren a qualsevol hora. També és cert que moltes dones prefereixen quedar-se a casa a tenir cura dels fills, mentre el company es guanya cada dia el seu lloc de treball. Si no hagués estat per Gerd Kristiansen mai m’hauria fixat en aquests fets que són constatables. D’això n’infereixo que les funcions no són tan fàcils de revertir, i no pas per l’oposició del sexe masculí, sinó per la mateixa inèrcia femenina a mantenir un rol que, al cap i a la fi, és prou còmode si no es tenen aspiracions personals. Deixar un nen, o dos, al col·legi o a la guarderia a les 9 del matí per anar tot seguit a passar un parell d’hores amb les amigues, no és massa estressant. Potser ni els nens ni el company venen a dinar i la cuina del migdia no és doncs un problema, i poden anar ben reposades al gimnàs per recollir a la sortida els nens del col·legi i aprofitar per fer la compra. Amb les necessitats de salut ben cobertes i un company comprensiu amb les despeses, no és pas una mala vida si, com deia, no es tenen grans aspiracions personals o professionals. I crec, sincerament, que hi ha moltes dones que pensen així, arrossegades, ja dic, per la inèrcia d’un rol ancestral. És per això que penso que Kristiansen té raó: no n’hi ha prou amb predicar la igualtat, com fan moviments i organitzacions femellistes i feministes; cal que es posin a treballar. Au, ja ho he dit.