La figura de Joan Majó és allargada. Avui, a la tertúlia de
CatRàdio, ha donat un altre exemple de la seva vocació de polític irredempt en
comentar el darrer sacrapandi dels
mossos que va acabar amb la mort del detingut i l’acusació injusta d’un home
innocent. Un altre contertulià, Carlos Losada, criticava amb lògica com s’ha
esdevingut la imputació de vuit agents, que ha estat possible gràcies a la
participació ciutadana. Interrompent l’argumentació, Majó ha deixat anar “sí, gràcies a la transparència que hi ha avui...”.
Però Losada ha insistit: “la formulació
de les acusacions s’ha produït gràcies als vídeos”. Mentre l’un, a qui li
surt la cua de polític, acudeix a una explicació etèria, tant com la
transparència, l’altre, molt més pragmàtic, diu que no, que són unes imatges
filmades pels veïns les que han evitat la impunitat. Sembla una apreciació
mínima, però és l’abisme que separa la cosa pública del poble. Si el conseller Espadaler
hagués actuat amb rapidesa i ètica pública, si no hagués dedicat els seus
esforços a defensar “els seus”, sinó a aclarir amb prestesa els fets, ara no
ens trobaríem amb un problema enorme de desconfiança. Perquè no hi ha res que
faci més pudor de corporativisme i d’obscuritat, que hàgim hagut de dependre de
les imatges dels veïns per arribar a conclusions vertaderes. La sensació que
moltes coses senzillament es tapen, és el que provoca la percepció d’indefensió
en la ciutadania. És un simple vídeo, senyor Majó, no pas preteses
transparències filosòfiques. Mentre tinguem mestres de l’eufemisme, hàbils
manipuladors de les paraules, tindrem dirigents tanoques (sigui escrit en el
sentit estricte del diccionari).
