Ja vaig escriure en una altra ocasió sobre les opinions de
Darío Vidal. Escriu a La Comarca,
diari local d’Alcanyís, una columna
titulada “El aviador” que signa amb
el títol humil de “Miembro de la Real
Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luís y la Academia Aragonesa de
Gastronomía”. Fot-li al mono, que és de goma! Aleshores, aquest monstre del
periodisme d’opinió ens donava la seva versió de la relació de Catalunya amb
Espanya. Ara, empès pel mateix esperit prehistòric, dinosàuric diria jo, enfila
amb esperpèntica joia l’atac a Alemanya i deixa anar perles com ara (sic) “...los
alemanes están intentando por tercera vez someternos y hacernos súbditos del
Reich”. I ho diu així, després de despatxar-se dient que Europa va
derrotar Alemanya en les dues guerres que ella mateixa va començar i que, per
tant... (sic) “algo debimos hacer mal (...) porque Alemania ha
desenterrado otra vez el hacha de guerra para someternos”. En
definitiva, es veu que pel bo de don Vidal, Alemanya els vol sotmetre!, i que
si ho haguéssim fet bé –eliminant-los, potser?– ara no ens veuríem obligats a
lliurar-los Granada com vulgars Boabdils ploramiques.
Mentre aquest país del nord només pagava i pagava els FEDER,
els MINER i no sé què més, l’aviador volava alt i li semblava tan bé que ni tan
sols es recordava de qui era la senyora Merkel; mentre arribés el xec de cada
mes... Ara bé, quan el pagano diu
prou aleshores és que ens vol destruir i convertir-nos en esclaus d’una idea
tronada –del Reich, qui en parla ja sinó els tronats–. No és just don Vidal:
mentre vostè vivia a l’ombra de les aportacions alemanyes, malbaratant
recursos, malgastant els diners que ells guanyaven suant i estalviant, bé que
no protestava i cridava: prou, prou... me’ls acabaré! Però és el que té viure
de la subvenció, que al capdavall s’acaba i aleshores el qui subvencionava
esdevé el dolent de la pel·lícula i l’acusem d’insolidari, d’invasor i
d’escanyapobres. Ens agradi o no, Alemanya té tota la raó del món, s’ha cansat
de pagar, ha dit prou i ara vol que tothom visqui del què produeix i que la
solidaritat tingui el límit de la barra del qui la rep. I no voldria entrar en
comparacions, però més a prop tindria un exemple més fàcil de la situació i que
no ha provocat mai cap guerra, encara.
La vella estultícia carpetovetònica campa com una
daina a bots i saltirons per les planures hispàniques, i solament li falten les
parauletes de l’entranyable i mai ben ponderat alcalde de Zalamea: “pel mànec tenen la paella!”, li agradi o
no, don Vidal. Ah! I vigili les seves volades, que tenen pinta de gallinàcies.
