D'una banda cal observar la misèria que traspua.
De l'altra, la va fer el meu pare. Aleshores treballava a la fàbrica, a can Costa i Font, 10 hores al torn del matí. A les tardes, es dedicava a fer de fotògraf per arrodonir una mica l'economia familiar.
A La Vanguardia d’ahir, 8/04/2011, llegeixo la carta de la senyora Carmen Sebastià, metgessa d’un hospital públic. Copio literalment (sic): “Així evitaran que alguns malats morin a les llistes d’espera”. Voldria explicar-vos una petita història, de ben segur una de tantes que corren pel país. Fa quatre anys, un grup de professionals, uns joves altres no tant, vam decidir crear un producte de cap i de nou. Tota vegada que tots teníem la nostra feina, no ens quedava altre remei que treure hores d’on fos si volíem tirar endavant i posar-hi diners de la butxaca, la nostra. Quan finalment vam aconseguir un prototip que funcionava amb garanties, encara vam invertir més hores i més diners en una instal•lació pilot. Quan ja ens semblava que tot estava a punt per fer el salt, ens va caure al damunt la crisi; ara tot s’ha alentit i el nostre invent ha d’esperar: els possibles clients tenen un horitzó massa incert per invertir.
Amb totes aquestes, vull dir que ja tinc 57 anys i un fill de 21 que estudia enginyeria i que sóc autònom. Si jo no em rendeixo, en aquestes circumstàncies, com gosa algú dir-me que em faci d’una mútua perquè així no em moriré en una llista d’espera? No sé quina estranya circumstància du a determinades persones a afirmar una cosa com aquesta, però sí que estic segur que no hi tenen cap dret. Com jo, com molts, en lloc de plorar com bledes, hem d’enfrontar les renúncies que calguin, fer per la gent allò que sigui necessari i tirar endavant tot un país. Jo no he cobrat un duro pel meu esforç, però tinc la seguretat em mi, en els meus companys, de què hem de continuar posant temps i esforç per tirar endavant el projecte: ja sortirà l’oportunitat, però no podem esperar-la bo i asseguts lamentant-nos pel què encara no hem perdut.
Sóc fill de pares que, per tirar endavant la família, van fer més hores que el rellotge (a casa érem cinc germans i solament treballava el pare), que se’n van fer la salut (el pare va morir amb seixanta anys de malaltia professional) i que mai es van queixar. Ara, tots, tot el món, ens havíem acostumat a viure bé, i quan ens diuen que no podem continuar així agafem una rabieta, com un infant de bolquers. La resposta d’alguns no és una resposta adulta, sinó la del malcriat que, a més de no saber renunciar quan cal, adverteix als altres que es preparin perquè “es moriran”. Lamentable.
Potser ja n’hi ha prou de donar la culpa als polítics, potser lamentar-nos no és el camí, i entendre que ens cal actuar amb sentit comú i maduresa. Desconec l’edat d’aquests col•lectius queixosos: si són joves, permetin-me dir-los que és desconcertant que persones amb una carrera i amb feina ploriquegin i es lamentin sense ni tan sols albirar una llumeta d’esperança; i si són grans: perdonin, però han aprés ben poca cosa de la vida.
Ni jo ni ningú tenim la clau de girar el taller. Però tinc una certesa: si els meus pares van treba-llar per donar-me una vida millor que la seva, jo tinc la mateixa responsabilitat amb els qui vindran després de mi. I encara una altra: ens cal renunciar a privilegis que ens semblaven drets. Crec fermament que solament aquesta renúncia volguda, madura, il·lusionada, conscient, el desprendre’ns d’un egoisme desmesurat, que ens durà a bon port. Si em moro sense haver vist el Perito Moreno, o el Fuji, estic segur que el món seguirà girant, no passarà absolutament res. En canvi hauré evitat endur-me un tros de gel de la glacera i embrutar una mica més la neu de la muntanya japonesa.
És injusta la seva postura i em dolen a l’ànima les seves paraules. Jo, però, tiraré endavant el meu projecte i em desprendré del pessimisme invalidant, injustificat i covard d’alguns.
