dimarts, 18 d’abril del 2017

Històries petites, històries grans

Ja em perdonareu que torni a parlar de Màrius Carol, però és que aquest personatge és una font inesgotable d’ocurrències, de diarrea verbal, de baladreries de literatura de canya i cordill. A la seva editorialeta diària d’avui a La Vanguardia (17·07·2017) en diu una de crespa en afirmar que, les afirmacions de Bonvehí  seran “una mala estona que passarà a la petita història del nostre petit país”. Ara, les paraules del dirigent de PDECat no em són de tant interès com que Carol tracti la nostra història de petita en un context de menyspreu, d’anul·lació; perquè España sí que és un gran país amb una gran història, oi, senyor Carol?
A vegades, abans d’escriure, cal pensar i Carol, quan no cita referents provadament fiables, és incapaç de construir un argumentari propi i desvarieja, i així ens diu que cal tenir un pla B; totalment d’acord. Però aquest B no pot contradir l’A, ha de tenir el mateix objectiu, perquè sinó s’enreda l’elector: el “sacrilegi” no és tenir pla B, sinó traçar-lo contra l’A per satisfer obscurs desitjos de poder, no és que no es pugui dir “en veu alta” sinó que s’hagi de dir xiuxiuejant perquè no haguem de fer el viacrucis.
La diferència entre Carol i els qui estimem el país està en què ell considera la meva història petita i la seva gran, tal i com fan i repeteixen els unionistes.