La revista “Taradell” va publicar el seu primer número el
mes de gener de 1949 i ho va fer ininterrompudament fins el desembre de l’any
2005: 55 anys de periodisme senzill i local. Va néixer amb un subterfugi ideat
per Mn. Joan Vilacís i ben aixoplugat sota el paraigües del bisbat de Vic. El
que en teoria era un suplement de la recorreguda “Hoja parroquial”, era en
realitat un intent reeixit de donar opinió i informació al marge dels circuits
imposats pel franquisme. I, sobretot, es feia en català gairebé en la seva
totalitat, que per editar-se el 1949 ja és una excepció. He escrit la paraula
opinió ben a posta, perquè si bé l’esperit capellanesc de l’època hi és ben
present, s’hi poden llegir petites joies de pensament que demostren que molts
capellans, a Catalunya, aclarien la grisor d’aquells anys miserables. Així, al
número 86 de l’any VII, del mes de novembre de 1955, Mn. Josep Baucells Reig,
fill de Taradell, va emprendre un viatge d’estudi per Europa per visitar col·legis.
El mateix Baucells diu que “Vàrem seguir uns 6 000 km per terres d'Europa
occidental, repartits entre França, Anglaterra, Alemanya, Àustria, Suïssa, El
Sarre, etc”. Com a resum d’aquell viatge, Jordi Minador, col·laborador de
la revista, va transcriure les paraules de Mn. Baucells:
“Els col·legis estan a ple camp o almenys poden comptar
amb espaiosos jardins i camps d'esport. Les classes consten de pocs alumnes que
estan reunits en grups gaudint d'una certa autonomia; els càstigs corporals
estan desterrats, i així si un alumne no es lleva fins al migdia, ningú li dirà
res ja que es suposa que tindrà la seva raó, i si li pregunten el per què,
sabrà respondre de la seva acció. Vàrem preguntar a un Director de col·legi si
era probable que un alumne sabés fer el «viu» i ens respongué que no, que tots
els alumnes estan convençuts del seu deure i cap hi mancarà sense una causa.
Tal és el convenciment que tenen de complir nens de 12, 14 i més anys. Tots els
alumnes poden desenvolupar lliurement les seves pròpies aficions, i així veiem
que hi han pavellons per a fusters, manyans, químics, pintors, terrissaires,
etc. Són ben importants els de l'agricultura i els seus alumnes també seguen i
recullen l'abundant herba de les prades i es cuiden d'una bona ramada de
porquets. Alumnes de cada col·legi, juntament amb alguns professors, formen la
seva orquestra i cor cantaire. Tots els professors deuen viure amb els alumnes,
havent-hi una gran llibertat de tracte entre uns i altres. El fi és formar i
educar totes les facultats físiques i morals de l'adolescent, perquè sigui un home
complert i es basti, en moltes coses, a ell mateix”.
Serveixi aquest petit homenatge a un mitjà de comunicació
modest que va saber surar per una mar molt tempestuosa, que va aportar un punt
de llum a una postguerra cruel i per reivindicar el paper dels capellans
d’aquell temps de repressió. Potser eren dels pocs catalans que podien sortir a
l’Europa progressista i oberta i ho aprofitaven per dur-nos noves formes com la
que explicava Mn. Josep Baucells. I també d’exemple, pels qui, bo i asseguts al
seu balancí ideològic, pensen que tots el capellans eren tronxos, com
definia el benvolgut Ballarín els rectors de poca volada.
