dilluns, 6 de febrer de 2012

Del femellisme imperant (III)

Benvolguda Sílvia Coppulo,

Dissabte vaig poder sentir una part del seu programa “El suplement”, que emet Catalunya Ràdio, en una secció en què es parlava de separacions i divorcis. Oberts els micròfons als oients, una senyora va opinar que els trencaments de parelles amb fills es converteixen moltes vegades en problemes pels avis, fent referència als néts que es queden sense un dels progenitors. En un gir gairebé automàtic, vostè es va apressar a corregir la senyora, puntualitzant que eren les àvies qui en patien les conseqüències més durament.
Em va fer mal. A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més ni menys que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, l’home, el company, l’amant, el marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu.
Tenia tres tiets que van fer la guerra. D’un d’ells, en Ramon, fa poc en vaig llegir el relat descarnat, extraordinàriament colpidor que va fer, en quatre folis atapeïts i escrits a màquina, de la seva experiència bèl·lica. El patiment i la por que va suportar hi és explícit, malgrat la fredor frapant de la narració: la batalla de l’Ebre no era un problema d’escala de veïns. D’un altre tiet, Nicolàs, sé que, en acabar tres anys de guerra i quatre de mili, va haver de tornar a casa a peu; des de Madrid, 500 km de camins de fang, dormint en pallisses i cabanes de pastor, amb els peus llagats i l’ànima tremolant. Del tercer, Miguel, en puc dir que un obús de Franco va caure prop de la seva trinxera. Va quedar colgat de runa i fins unes quantes hores després no va ser trobat i encara el van donar per mort. Quan ja era a la caixa del camió enmig de cadàvers, algú va veure que bellugava i el van dur a l’hospital. Amb més de 70 anys, la família va trobar una medalla, una condecoració, que ell va llençar a les escombraries. Aleshores, aquests tres homes eren solters, avui dos d’ells ja són morts. Estic més que segur que les seves mares van patir molt, però no pas més que ells ni que els seus pares. El meu avi patern, pare del Ramon, va anar content a inscriure el seu fill al registre civil. Havia nascut prop de les dotze de la nit i el jutge de pau li va deixar triar a l’avi si el volia a l’any nou o al vell. L’avi va triar el vell. Aquesta vel·leïtat li va costar al seu fill haver de fer la guerra amb la quinta del biberó. L’avi plorava com un nen la seva decisió i, quan en Ramon va fugir a Prats de Molló, el meu avi es va humiliar, esquerranós com era, davant les autoritats locals fins aconseguir el retorn del seu fill a casa. La vida dels tres tiets va quedar marcada per sempre. Els pares i mares, un cop el fill a casa sa i estalvi, van oblidar ràpidament la tragèdia.
El meu avi matern és la persona més bona i senzilla que he conegut mai: el prototip del pobre feliç. Amant del bosc, carboner i teixidor fi, treballava a la fàbrica quan l’amo li donava feina. Si no n’hi havia, en Jaume s’havia d’espavilar per mantenir la família: l’àvia Marieta, la Núria la meva mare, i la Montserrat la meva tieta. I encara li va sobrar temps per salvar el fill de l’amo del suïcidi. L’àvia va ser una dona depressiva, que passava llargues temporades d’insuportable melangia: l’avi no la va abandonar mai en el seu patir i, el dia que va morir als seus braços, l’avi va plorar-ne la mort amargament. L’avi era un cuiner formidable: les seva farinetes, les seves patates aixafades amb cansalada, el seu allioli eren gloriosos. Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar. Només es permetia anar al cafè el diumenge a la tarda i, un cop l’any, assistir al què ell en deia “el sopar dels còmics” a Barcelona, un sopar de duro que explicava a boca plena.
Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni. És que el nombre les fa més importants, més víctimes, si es vol, de situacions com la separació? A vostè Sílvia li agrada l’estadística, a tots ens agrada quan ens va a favor. Vostè, que és doctora en lletres, es recolza en els números per defensar postures; jo, que sóc només llicenciat, i en ciències, m’agraden més els arguments antropològics, humanistes, psicològics, per a explicar els actes humans. Sembla que uns quilos de més o de menys poden justificar certes lleis discriminatòries. Fa uns dies, la paraula d’una dona va ser suficient, “gràcies” a la llei, per tenir tancat un noi durant cinc mesos a la presó acusat d’una violació que no havia comès. La paraula d’ella valia més que la d’ell! Una legalitat, permeti’m, dubtosa. Però les estadístiques canten; no és la primera vegada que li ho sento a dir. En aquest punt li recomanaria dues reflexions. La primera la fa en Pep Guardiola, que diu que estan molt bé les estadístiques, però que els partits s’han de guanyar. L’altra, l’anècdota que explicava el meu professor d’estadística, Eduard Bonet, que contava que a Suïssa, allà pels anys seixanta, un polític de l’oposició va posar el crit al cel perquè l’atur havia augmentat un 100% en un any. I era cert, però no preocupant ni perillós; de fet s’havia passat de 5 aturats a 10. Heus aquí la validesa de les xifres. Jo, que sóc economista, li puc assegurar que el llenguatge dels números és més enrevessat que el de les paraules.
Per totes aquestes coses em dolen comentaris com el seu, Sílvia, com també em dol que qualsevol tema es converteixi, com per art de màgia, en un problema de gènere. Em sembla una paperinada discutir si els homes aparquen millor o pitjor que les dones, si ho fan més de pressa o més a poc a poc: si algú s’ha dedicat a estudiar això, que s’ho faci mirar. Dones com vostè, Sílvia, necessiten sempre comparar-se amb els homes per a ser? No cal pas que demostri cada dia que és dona, però sí que cal que ens convenci de que és bona; jo també ho he de fer, i sóc home. Em sembla certament penós que redueixi el valor que vostè, i altres dones, aporta a la humanitat a una simple comparació de gènere? Mai he jutjat ni un home ni una dona pel seu sexe; no els he pressuposat millors ni pitjors per aquest motiu, sinó que ben al contrari, en l’exercici de la meva professió, he defensat sempre l’assignació d’un lloc de treball per la vàlua del candidat. I ho he fet davant de dones! També, al meu voltant, he vist en poques ocasions, situacions de rebuig a la dona per un càrrec determinat, tant comptades que amb els dits d’una orella[1] n’hi hauria prou per comptar-les; i tragino més de trenta anys.
Als homes, en milers d’anys d’evolució, ens ha tocat un paper i a les dones un altre, mal ens dolgui als uns i als altres. Si la dona té tendència al sedentarisme, a la seguretat, a la recol·lecció, és positiu? Doncs no ho sé, però és així. I em sembla bé que hi hagi dones que lluitin contra això perquè creuen fermament que així es desprenen d’un paper social passiu. Però no es poden queixar de les conseqüències: hi ha coses que els aniran millor i altres no tant, perquè quan un hom pren una decisió vital és per bé i per mal (no cal dir que la vida també és renúncia). Per contra, vostè mateixa critica els homes que es fixen primer en els seus pits, però els aprofita, els pits i els homes, per obtenir una plaça d’aparcament més àmplia. No dic que no estigui bé aprofitar l’atractiu sexual, jo també ho faig, però si ensenyes els pits... te’ls miraran. És així. L’home caçador és fort, però si usa la força per a aconseguir algun propòsit no es pot doldre si després l’acusen de violent: ha de traginar-ne els efectes. És així. Cadascú és com és i és possible lluitar contra la predestinació, però amb conseqüències no sempre agradables.
El què he volgut dir amb tot aquest discurs, que ja se’m fa massa llarg, és que les dones i els homes són millors o pitjors, fan les coses més bé o més malament, no perquè siguin d’un sexe o d’un altre, sinó perquè depenen de les seves habilitats i coneixements. Per això em fa mal sentir, amb la cantarella acusadora de rerefons, que les àvies fan més que els avis. Des d’un altaveu com la ràdio, vostè és un corifeu que arrossega homes complaents, desitjosos de ser políticament correctes, i dones femeninament enardides cap a opinions discutibles, però que tenen impacte sobre qui els escolta.
Li demanaria dues coes: que el debat de gènere deixés de ser una conyeta dirigida directament a la línia de flotació de la condició d’home, pare, avi, amant o marit per esdevenir una conversa tranquil·la, no agressiva i equilibrada; que tingui en compte vostè i els qui l’acompanyen a l’aventura de la ràdio i tots nosaltres, pacients oïdors, anem tots, homes i dones, doctores i llicenciats, al mateix vaixell.

Benvolguda Sílvia, rebi una cordial salutació i el desig de que la vida li sigui propícia i la pugui viure amb plenitud.



[1] El Perich dixit.