...i del batre

Grup de segadors i batedors a l'era.
Fotografia de Daniel Molsosa. Taradell, Osona. Catalunya. Juliol de 1954.

Documentant-me per a posar dates i llocs a les més de deu-mil fotografies que em va deixar el pare –imatges dels anys 50 a TARADELL– em veig en la plaent obligació de llegir-me prou números de la revista Taradell. Ahir, per exemple, vaig saber que una de les primeres taradellenques històriques –és a dir, que figuren en un document– es deia Guisla. Per una d’aquelles casualitats còsmiques, una meva neboda ara porta aquest nom 1200 anys després. Però no vull parlar d’onomàstica, sinó d’un text que apareix al número 306, del mes de febrer de l’any 1974. Es tracta d’un interviu que fa Jordi Minador a Joan Lleopart i Prat de la masia «El Colomer». Aquest text, del qual en reprodueixo una part, us el transcric en la seva versió original. És indispensable fer-ho així, perquè conte una quantitat tan important de paraules i expressions oblidades, que qualsevol retoc n’abrogaria el seu alt valor lingüístic. Espero que el meu plaer sigui el vostre. Jo faig mutis pel fons i us deixo amb aquesta joia de la nostra llengua. 


– Què se'n fa del blat batut?

– S'emprenen tot seguit –vull dir que no es fa migdiada– una sèrie d'operacions que són les següents: Primera: Es treu la paia amb forques de fusta, en petits rems, espolsant-la bé perquè caigui tot el gra a l'era i es va acostant al lloc on es fa el paier, on un o dos batadors van donant forcades de paia al paiaraire o paiaraires. Segona: Passar el "pinte" per separar-ne el "paiús" o paia millor (significat aquest en contra de l'ús despectiu d'aital mot) composta de la fuia i pell de les espigues, i feia aquesta operació l'eugasser per donar el paiús als animals batadors. Tercera : S'apila tot el restant, boll i gra, amb tirassos i també amb una "tirassa" tirada per un animal; s'arraplega amb un escombra de cabassudes i se'n fa una pila allargassada perquè li doni de ple el vent. Quarta: Es "venta" amb forques especials de fusta, tirant-ne forcadetes enlaire decantades un xic cap a la banda del vent per a que es separi bé el gra del boll, que el vent s'emportava. S'anava resseguint la pila d'un extrem a l'altre, fins que ja no en quedava per ventar. Com que sempre alguns grans anaven amb el boll, hi havia el "bollaire" que el ventava amb una forca de ferro. Aquest "bollaire", per evitar les molesties que comporta a la cara, al cap i a tot el cos el boll, anava encaputxat amb un sac. Cinquena: Un cop destriat el gra del boll, es passa per la "garbella" lligada amb una baga al petit enforcat d'un llarg pal, sostingut dintre un "morter de pedra". Aquest pal solia ser de cervera encara que alguns el tenien de boix. El "garbellaire" pujava al cim d'una banqueta o cadira per a poder garbellar millor el gra que li portaven els altres a cops de senaia, i així poder-lo deixar ben net i treure'n els "grapissos" o restes mal batuts d'espigues o els caps de les espigues amb algún gra, no destriats pel vent. Dels "grapissos" en feien festa els godais, les truges, etc. Sisena: Es mesura el gra en mitges quarteres i passa als sacs en la quantitat de dues mitges quarteres o una quartera (55'50 k.) per sac. I setena operació: El blat ensacat es porta al graner.

Vaga general?

Observo, veig, escolto, aquests dies veus que es pregunten, amb més o menys rigor, de què serviria una vaga general a Catalunya. S’entén una vaga de veres, indefinida i, si convé, salvatge. Els qui s’ho pregunten ho fan en molts cassos des del sarcasme i vénen a dir que no tindria cap utilitat, que danyaria l’economia catalana, que només perjudicaria el petit empresari i, al capdavall, el ciutadà i la seva pròpia butxaca.

Tots aquests efectes són certs, però també ho és que l’insaciable bocassa de la caixa espanyola també se’n ressentiria i fort del sotrac perquè, cal no oblidar-ho, som el 25% de l’economia ibèrica. Espanya en sortiria tocada per la imatge internacional que presentaria: un quart del país aturat per la intransigència dels seus governants, una vegada més.

I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho. Primer perquè la decisió és meva i són els meus diners, i perquè estic a punt per perdre-hi el que calgui per la meva llibertat. I segon, perquè si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara).

És així que convido als pacifistes irredempts i radicals que pretenen guanyar la república tocant la flauta que s’ho pensin bé, i que sí volem guanyar cal arriscar, perquè qui no arrisca no pisca.

Catalunya aixeca el teló, amb dos...

Per aquelles casualitats de la vida vaig saber que la gala que obre la temporada de teatre a casa nostra es feia enguany al Liceu i que, com sempre, la retransmetria TV3. Alguna vegada l’havia vist, però com que em semblava més un autobombo generós, on la cara d’en Pou ocupa tota la pantalla i més, no em va preocupar que no la pogués veure. Però ah!, quan vaig tornar de la feina, al televisor d’uns amics, l’espectacle encara durava i vaig poder sentir una nena –em van informar de seguida que es deia Nonna Cardoner!– que no devia tenir més de 10 anys, que ens alliçonava amb veu de mel i actitud sexy sobre el què calia i què no que anéssim a veure. Al TN de l’endemà, veig que al Club Súper3 faran un espai de cuina presentat per una menor a la qual anomenen xef: té 12 anys i vesteix com a tal. El programa es dirà Manduka, així, amb K de kollons. Es veu que, per fer-ho més digerible, la nena ens ensenyarà a cuinar al costat d’un famós de torn.

M’indignà, ja d’entrada, l’ús desvergonyit que es fa de la canalla convertint-los en personatges adults que res tenen a veure amb la seva edat. Diuen i fan coses que els converteixen en allò que la meva mare en diu “homes (o dones) escurçats”. Se’ls veu en actituds que no els corresponen, amb gestos impostats en cossos massa tendres com per aguantar tanta decrepitud. Ni tant sols estèticament s’aguanta. Però pares i mares (sobretot mares) estan amb la idea de que cal començar quan són petits perquè arribin a ser uns genis, i és així com els converteixen en el presagi incomplet de la seva edat adulta. Els responsables de l’espectacle també es deleixen per fer el descobriment de l’estrella que els converteixi en immortals, i entre els uns i els altres transformen criatures en adults anticipats.

No és just: tothom té el dret, aquest sí, de viure la seva edat; ningú hauria d’arrabassar a un nen el goig de ser-ne induint-lo a una carrera fora del seu enteniment. A l’adolescència, una noia es fa conscient del seu cos i adquireix el coneixement de l’erotisme que genera. Ho fa d’una manera natural, com un joc de seducció d’ella mateixa i dels altres, a voltes no del tot agradable ni satisfactori, que du el seu ritme. Quan a aquesta mateixa nena, amb 9 o 10 anys, li emboteixen les possibilitats que el seu cos, pintat i vestit, és capaç de generar, li prenem cruelment la infància. Si fem el mateix amb un noi, les possibilitats de potenciar el seu paper dominant són reals i poderoses i, amb molta probabilitat, l’abocaran al masclisme més penós: el de l’adolescent. Després vénen les femellistes de tota la vida i es queixen de la sexualització de les nenes –dels nens no, aquests no compten– donant-ne la culpa, esclar, al patriarcat.

M’agradaria que els qui aixequen el teló de Catalunya fossin gent més assenyada.

Na Colau té dret

Emiliano Zapata el 1914

Som a l’era dels drets i del dret. Dels drets perquè tots exhibim una apetència desmesurada per tot allò que pensem que “ens toca”. És així que les dones tenen dret a tenir un fill, sigui de la manera que sigui; els nostres nens tenen dret a anar de casal d’estiu, els agradi o no la festa; els jubilats tenen dret a l’Imserso, tan si hi ha places com si no. I així anar marxant. Quan creiem que aquests drets, tan nostres i guanyats, no són respectats acudim al Dret i posem al jutge en l’entredit de decidir qui té la raó.

I així arribem a que tota una alcaldessa d’una ciutat amb centenars de milers d’habitants, reivindica el seu dret a fer vacances malgrat ens caigui el cel a sobre. És n’Ada Colau, la defensora (a garrotades) dels manters, l’aliada dels okupes (pobrets), la defensora capa i espasa dels desnonats, qui ara aixeca la bandera dels drets, els seus, i se’n va de pingo peti qui peti. Deu ser la mirada de gènere.

És lleig. D’un polític són lletges unes quantes coses: que plori en públic, que abandoni el càrrec per asuntos propios, que es recordi de la família fent el ploricó i algunes més que em guardo. És lleig, molt, que un polític reclami drets personals, perquè ell s’ha erigit en defensor dels nostres que fa anys que esperen per ser atesos. Perquè els polítics obliden molt ràpidament qui han estat i qui haurien de ser.

Viva Zapata! és una inoblidable pel·lícula d’Elia Kazan, amb Marlon Brando de protagonista, que explica la història del revolucionari mexicà d’Anenecuilco, Emiliano Zapata. Al començament del film es pot veure un grup de pagesos reclamant els seus drets davant del governador, i d’entre ells n’hi ha un que aixeca la veu. El governador, ofès per la insolència del camperol, pregunta qui ha estat i una veu provinent del fons de la sala respon: “Yo!”. “I tu como te llamas?”. “Emiliano Zapata”, respon la veu. I el governador encercla el seu nom en una llista. Passat el temps Zapata va rebre contestacions per part dels seus homes per algunes accions, i en una de les trobades, davant les protestes d’un d’ells, li pregunta com es diu i, buscant-lo en una llista, agafa el llapis per encerclar-ne el nom, tal com havien fet amb ell. Aleshores el revolucionari es dóna compte de que qui té ara el poder és ell i de que és a punt de cometre el mateix abús que el governador havia comès amb ell. Zapata va reaccionar amb ira i va rebregar i llençar aquella llista.

Colau és l’exemple de la “revolucionària” que arriba al poder, que no el vol deixar i que comet els mateixos errors que aquells a qui els va disputar la poltrona. Zapata, tot i ser un camperol descamisat, va tenir el valor de reconèixer l’error i esmenar-lo: i així va acabar cosit a trets a l’Hacienda de Chinameca, Morelos, el 10 de abril de 1919. Va ser el resultat del seu enfrontament permanent amb Madero, el poder real, a qui en una entrevista i davant l’oferta d’una hisenda en pagament pels seus serveis, va etzibar-li: “No, señor Madero. Yo no me levanté en armas para conquistar tierras y haciendas. Yo me levanté en armas para que al pueblo de Morelos le sea devuelto lo que le fue robado. Entonces pues, señor Madero, o nos cumple usted, a mí y al estado de Morelos lo que nos prometió, o a usted y a mí nos lleva la chichicuilota.” Malauradament, Colau no serà mai Zapata.

Duran i Lleida, dit el mesell

Al diari Ara, Joan B. Culla fa una anàlisi molt bona del llibre, mal anomenat de memòries, de Duran i Lleida. Li agraeixo profundament, perquè si bé he tingut el desig de comprar-lo no ho he fet de manera ben conscient: no vull donar ni un cèntim d’euro a un paio que s’ha passat la vida vivint de la rifeta, de la nostra rifeta. Culla presenta el fulletó com una venjança cap els seus enemics polítics, cosa evident tenint en compte l’esperit de revenja que sempre ha caracteritzat el personatge. No passa de fer-se la víctima quan es considera “utilitzat i entabanat” per Pujol, cosa que demostra l’animal polític que va ser l’expresident i com de superior era a Duran. Les seves càrregues a la baioneta més dretona no falten, i qualifica TV3 de “màquina infernal” del moviment secessionista. Comptat i debatut, el mateix Duran de sempre, campió de les “mitges veritats” que el van dur de “l’èxit personal que acaba en fracàs estrepitós, sense que el protagonista hagi entès encara perquè”.

I així és. Enravenat en el seu ego omnipresent, sense cap mena d’autocrítica, després d’haver ensorrat un partit històric en la misèria i la desaparició, encara li queden ànims per afirmar –a la pàgina 5 del mateix diari– el següent: “Si la gent es planta als carrers [per la sentència del judici] no contribuirà a un clima de diàleg”. És a dir, el populatxo, amb les seves desaforades accions, no fa altra cosa que entorpir la feina dels polítics de debò, dels que sí que en sabem, dels qui tant-ens-fot el que pensi o expressi la ciutadania perquè, pobrets, no saben el que fan. L’expressió “clima de diàleg” per Duran no és altra cosa que “el seu” diàleg: les capelletes, el lobbis, els passadissos i tot allò que es pugui fer en l’opacitat més pregona. En una paraula: el mercadeig polític, que no la negociació.

Duran no entendrà mai què li va passar perquè es creu un esperit superior, amb una intel·ligència superdotada. Un pobre mesell, un home “d’una insensibilitat absoluta” [DIEC].

Qüestió de fe

Aquest dies de calorassa, per casualitat, he documentat les fotografies del casament del meus nebots Oriol i Anna: va ser el dia 30 de juny de 2012; va fer doncs ahir 7 anys, ja. Com que la memòria té aquestes coses, en veure les cares suades de nuvis i convidats vaig recordar l’elevada temperatura que ens va tocar de viure aquells dies. No fa pas tant doncs, que ja vam haver de passar un juny d’infern i ara, com si fos per primera vegada que el termòmetre puja per damunt dels 35ºC, ens anuncien malvestats.

Aficionats com són a la competició, els homes del temps de TV3 s’han posat les botes en batre rècords, i amb la boca ben grossa han repartit premis amunt i avall com si es tractés d’un campionat de botifarra. Ens han esverat, espantat i renyat a desdir, com aquells profetes de l’anno mille que corrien per pobles i llocs predicant la fi del món a cops de creu. Quantes vegades, des del diluvi universal o abans, no s’ha anunciat que això s’acabava? La bèstia humana sempre ha estat molt aficionada a la profecia i ara, sota una aparença més o menys científica, es continua amb la mateixa mania de voler saber què passarà demà. Cras error, perquè la naturalesa, que és el medi on nadem, és imprevisible i amb un tsunami sense avís ni confessió ho arregla tot en un moment. Molts fan previsions a 10, 20, 30 anys, però jo no em refio ni un pel de que un temporal de llevant no ens esborri per sempre del mapa.

Passa que estem arrapats a la seguretat i aquest és un concepte que és més voluble que els índexs borsaris. El senyor Molina és l’exemple patètic, apocalíptic i paradigmàtic de la persona pusil·lànime incapaç de sortir de casa quan cauen llamps, i ens transmet, dia sí dia també, la seva covardia. Els seus companys d’escena, el senyor Mauri sobretot, no hi espatllen res i repeteixen les consignes de quefe com a lloros ensinistrats. En definitiva, que del canvi climàtic només en tenim una versió unívoca i complaent, no tenim cap argumentació que la posi en dubte i ens hem d’empassar el drama del temps dia sí dia també.

Ja fa dies que vaig perdent la fe en aquest profetes de via estreta. En primer lloc per l’ús esbiaixat que fan de les dades històriques. En el calendari sideral, què són 10 anys de temperatures? Una misèria. I ens volen fer creure que aquestes dades miserables són les que auguren aquell desastre? Perquè ens parlen d’això: la temperatura més alta a sant Pòlit del Pollastre en els darrers 10 anys! Suposant que sí, que el canvi climàtic fos cert: és dolent pel planeta, o només per la vida tal com la coneixem ara? És dolent per a tothom? O només per a uns quants? I encara preguntaria fins on som responsables els humans d’aquesta regirada? Qui ens hem cregut que som? Perquè de tanta propaganda de cotxe elèctric –quin entabanada!– i de recollides selectives m’hi ensumo interessos econòmics que van més enllà del destil·lat món verd, que hi ha altres objectius que no són pas els dels conservacionistes.

En arribar a aquest punt em dono compte, miserable homenot com sóc, que em caldria una enciclopèdia per desenvolupar l’afició a la profecia, o demagògia, que hem desenvolupat, o bé per satisfer el nostre ego o bé per reorientar els nostres interessos. I m’aturo aquí. Ara, avui i aquí, diem que aquells paios de l’anno mille eren una colla de sonats que, a les ordres de l’església catòlica, volien tenir la gent collada. Què diran d’aquí mil anys més del Molina i companyia? Chi lo sa? Per això, i fins a la fi del temps, em prendré el canvi climàtic com una qüestió de fe. I prou.

P.D. La imatge de l’”ossito” polar no és casual. Molts la posen com a exemple del canvi climàtic: el pobre animal a la deriva damunt d’un tros de gel. Molts no saben, però, que aquest mamífer fa milers d’anys que usa aquest sistema per desplaçar-se en època de desglaç. La naturalesa no és simpàtica ni sempre ni necessàriament. L’os polar és un dels animals més ferotges i sanguinaris que existeixen i no té por de res, ni de l’home a qui ataca i mata si se’l troba per qualsevol glacera. L’os polar es menja les seves preses vives.

Eutanàsia als 17 anys

Noa Pothoven, noamaestro/Instagram

Una noia de 17 anys, Noa Pothoven, ha mort a Arnhem, Holanda, on “se li va aplicar l’eutanàsia”, desafortunada expressió, en paraules textuals de la redacció del diari Ara (edició de 5 de juny de 2019, pàgina 13). Aquesta jove va tenir una vida curta però intensa, plena de patiments com ara violacions, depressió i altres malalties que l’han duta a acabar amb la seva vida. Fins i tot ha tingut temps d’escriure un llibre sobre la seva experiència vital i rebre’n èxit i elogis. La diputada del parlament holandès Lisa Westerveld s’ha afanyat a dir que “agafaria el seu testimoni”. Els diaris, amb més i menys èmfasi, presenten el fet com una victòria de la societat avançada en que vivim i fins alguns elogien “la valentia” de l’adolescent i de fet de ser una dona per prendre aquesta decisió definitiva.

Jo no gosaria discutir el dret a l’eutanàsia, perquè entenc que cadascú és lliure d’acabar la seva vida com vulgui. Però que una nena de 17 anys decideixi morir perquè no pot suportar viure ho veig com un fracàs integral d’aquesta societat tan pagada d’ella mateix, d’una societat on tot són drets morals i poques obligacions ètiques. Que una persona amb molts anys a l’esquena decideixi que ja en té prou té la seva lògica, però que una adolescent de 17 deixi de lluitar, no en té.

A mi, tot plegat, em sembla l’enorme fracàs col·lectiu d’una comunitat incapaç de recuperar un dels seus membres joves, un fracàs dels sistemes d’atenció sanitària i de la mateixa administració. No ens podem permetre perdre vides joves. I no ens podem permetre que inconscients, en nom d’un ideal estrany, en facin bandera de victòria. La mort és el fracàs de la vida.

Culpa i responsabilitat

Al diari ARA d’avui, 2 de juny de 2019, Alba Alfageme, psicòloga especialista en victimologia, publica un article que titula “Empesa al suïcidi” on parla de la  dona que es va llevar la vida a causa de la difusió d’un vídeo de contingut sexual. La periodista reparteix culpes a tort i a dret i penja adjectius a tot el que es mou.

Empènyer algú al suïcidi és més complicat del que Alfageme ens vol fer creure. Al meu entendre, aquesta acció és una resposta personal, íntima diria, a una situació que s’ha fet insuportable. Em guardaré prou de jutjar aquesta tria, perquè cadascú és lliure i víctima de la seva circumstància personal. Ben al contrari, puc entendre que algú la triï. Ara bé, també cal dir que no és la única sortida i que la resposta final dependrà de la resiliència de cadascú en situacions extremes.

Entenc que una persona és víctima quan rep les conseqüències d’una acció que ella no ha provocat. En qualsevol altra situació un és responsable dels seus actes i dels resultats que comportin, i en el cas que ens ocupa aquesta responsabilitat no es pot obviar amb la facilitat amb que ho fa Algeme. Tots hem de ser conscients de que quan hom enregistra imatges d’un mateix obre la possibilitat de perdre’n el control, més quan es fa amb sistemes que permeten compartir-les amb tutti quanti. Quan es prem el botó “enviar” d’una aplicació, queda tot immediatament enregistrat en múltiples servidors i núvols que s’escapen totalment a la nostra supervisió. Una imatge comprometedora pot ser distribuïda directament per un enemic o simplement per algú que, amb mitjans i alertes, pilla i utilitza el que corre per les xarxes de la manera que li dóna la gana. I remarco ara que el perill i la responsabilitat comencen quan s’enregistren les imatges: quin impuls ens mena a gravar-nos mentre, per exemple, follem amb l’amant? Per tant sí, hem de compadir aquesta noia per la seva acció que ha privat de la seva presència a les persones que l’estimaven, però no ens oblidem de la seva pròpia responsabilitat, que existeix i és important.

Passa que el feminisme i la seva mirada de gènere esbiaixa els problemes perquè només usa un prisma, el femení, i oblida deliberadament el masculí. I així no anirem enlloc perquè aquesta mirada hauria de ser l’un al costat de l’altre, i no l’un d’esquena a l’altre. Les dones també són responsables, en la mesura que els pertoqui, de la seva situació actual i en seran del que sembren ara.

Per acabar, us proposo reflexionar sobre aquesta frase que Alba Alfageme escriu: “[···] disposar d’un protocol contra l’assetjament no és garantia de res. Em pregunto quina utilitat té si no s’aplica; si després de suportar el que és insuportable i de fer el pas d’explicar-ho a l’empresa, l’empresa no ens creu i no ens acompanya.” Perquè, d’entrada, m’he de creure algú que em ve acusant a algú altre d’un fet greu? Perquè és una dona?

La gran decepció que es diu PSC

En aquesta campanya electoral, per alguna raó que no arribo a capir, m’he fixat amb especial atenció en el PSC. Vam començar malament amb la candidatura torellonenca: una llista encapçalada per un personatge desconegut, sense equip i amb la propaganda en bilingüe, seguint el vell costum socialista de pensar que els votants castellanoparlants són uns ignorants i no entenen un borrall de català. Vam seguir amb Jaume Collboni i Cuadrado, que porta el camí d’Alberto Fernández Díaz per convertir-se en l’etern i inútil aspirant a l’alcaldia de Barcelona. Un home sense ànima, o aquesta és la imatge que dona, buit de contingut i sense cap idea pròpia, que espera que guanyi Colau per mendicar les engrunes.

No podem deixar a part les actuacions teatrals, i una mica ridícules, del secretari general Miquel Iceta i Llorens. Aquest home que ha mogut la seva, abundant, cansalada per tots els mítings i arrossades socialistes: no se n’ha perdut cap on deixar anar els seus brams histèrics i desaforats. No content amb això, ens va obsequiar amb una rabieta quan el Parlament no el va voler fer senador, arribant al ridícul d’exigir el nomenament “per cortesia parlamentària” com si ell i el seu partit en fossin els dipositaris. Quan es va reunir amb els independentistes per “pactar” la proposta i li van demanar contrapartides, ell, sense immutar-se, els va contestar que no havia anat allà a “mercadejar”. Aquest verb enterra el principi de la política, que és el de la negociació i segueix així la vella tradició hispànica de “al enemiga ni agua”. Bé per Iceta.

I hem acabat, de moment, amb na Meritxell Batet i Lamaña. Aquesta senyora, a qui jo tenia per intel·ligent i equànime, ens ha obsequiat en la primera decisió com a presidenta de la cambra espanyola, amb la suspensió dels presos polítics elegits democràticament i legal pel poble de Catalunya. Miserable i penosa aquesta ocurrència que fa del PSC còmplice de la dretona ibèrica. Aquesta serà l’aportació del tarannà dialogant que faci el partit català (?): negar el pa i la sal als seus compatriotes. Un hurra per la senyora Batet i que li faci profit la seva estança a la capital mundial de la ignomínia política. I que no pateixi, que quan se li acabi la corda ja li trobaran qualsevol càrrec en qualsevol empresa llepaculs i no pas amb qualsevol sou.

Amb tota aquesta fetor de cossos venuts al capital dur i pur, encara n’hi ha que renoven la seva fe en un PSC cagarrínic, decepcionant i esperen la vinguda d’un messies inexistent. En els meus anys joves vaig posar fe en el socialisme per la seva defensa dels valors ciutadans i de principis com el de l’autodeterminació (que després s’han passat pel forro dels coll...). Però ja amb la mort de Pallach el 1977 (ja han cremat teies), vaig anar de decepció en decepció fins abandonar totalment qualsevol esperança: em sentia traït, enganyat i, si m’ho permeteu, sodomitzat.

La rabieta de l’Iceta

Talment una criatura de parvulari, o de guarderia, ha reaccionat el diputat socialista Miquel Iceta a la negativa del Parlament de Catalunya a fer-lo senador (o sanador: castrador, castradora; segons el diccionari de l’IEC). Com una fada engalipadora i llefiscosa, el bo de l’Iceta es presenta a la cambra que ha menystingut i exigeix -sí, sí, exigeix– que el facin senador per la cara. No ha presentat, que jo sàpiga cap mena de programa o proposta que pugui induir la oposició a votar positivament. El seu argument és aquella rucada que exhibim quan no tenim arguments: sempre s’ha fet així. I apel·la a la cordialitat, al fair-play, com si ells, els socialistes, en fossin els dipositaris.

De veres que em remou tots els instints més baixos l’actitud d’aquest personatge vidriós que s’exhibeix com una vedet de cabaret barat, movent la cansalada pels escenaris de la política. Fot, veritat, que et diguin que no? Que et neguin el pa i la sal de la teva carrera personal, oi? Doncs trágala tu aquesta vegada, que fer-te senador por tu cara bonita, sense ni tan sols saber quines són les teves intencions, no ho pots demanar ni al teu home. I un es pregunta que com és que tants partidaris catalans de l’Espanya indivisible bavegen davant d’un càrrec a Madrid? Potser s’estimen poc la seva terra i veuen “el poder” allà, enlloc de lluitar per tenir-lo aquí i propi?

A mi, Iceta em sembla el paradigma del botifler galtut i pagat d’ell mateix, el polític professional que quan ha d’enfrontar-se a la realitat profunda de les motivacions es queixa com una bleda assolellada i plora, pica de peus a terra i, com a bon antipolític, es queixa de la democràcia volent guanyar als jutjats el que ha perdut en una votació.

Be, benvolgut Miquelet, no seràs senador per votació democràtica. Potser et nomenarà el sacrosant Constitucional, però aleshores ja no seràs el tal senador, sinó sanador, que una sola lletra canvia moltes coses.

Programa electoral, què és això?

Comença la carrera electoral als ajuntaments i a les cases comencem a rebre aquests fulletons tan esperats que expliquin alguna cosa sobre el projecte municipal que té cada candidatura. El primer d’arribar ha estat el del PSC, aquell partit democràtic que va recolzar sense fissures l’aplicació de l’article 155 sobre les nostres institucions.

En criden l’atenció tres aspectes d’aquest opuscle: que no hi ha la llista dels elegibles, que no hi ha cap mena de concreció i que està imprès en català i castellà.

Només l’alcaldable, a qui per cert a casa no coneixem ni de vista ni de res, surt en una fotografia on se’l pot veure amb una carpeta del partit, caçadora texana i mans a les butxaques, disposat a treballar. De fons, la terrassa d’un bar de la plaça on una bombona de butà exhibeix el seu virolat color (el fotògraf potser hauria d’haver tingut més cura). De la resta de components, res de res, només una referència a “un grup plural i divers de persones disposades a treballar”.

La llista de propòsits del programa no pot ser més inconcreta, innòcua i amb tan poc compromís que podria servir per a qualsevol municipi del món mundial. Tots són generalitats i ambigüitats i fins n’hi ha que sonen a brindis al sol, com ara el que diu “ampliar l’oferta educativa”. Ja de per sí no se sap si això vol dir més aules o si més cursos o si més especialitats. Però només parlant amb mestres i persones vinculades a l’ensenyament, és fàcil saber que en aquest moment les aules no estan precisament a petar. Per la resta no cal ni fer-ne menció: fins i tot Vox els posaria al seu programa.

I per acabar, el bilingüisme persistent. Jo ho veig com un insult a la intel·ligència dels votants de Torelló, perquè estic segur que el 99% dels veïns entenen perfectament aquesta mena de missatges, i més quan són tan simples i esquifits. D’altra banda, si els monolingües castellans tenen dret a llegir en la seva llengua, per la mateixa regla de tres les desenes de parles que conviuen al poble potser també es mereixerien aquest tracte, no?

Jo em pregunto com es pot votar una opció que tracta de babau al votant a la primera de canvi, amb una informació buida de contingut i de forma. Com hem de jutjar les seves intencions amb un opuscle indigne? I, una vegada ben ensabonats, s’afegeix l’estirabot de “donant prioritat a les persones”. Ja té llonzes la cosa. En fi, que no sabem qui es presenta, no sabem què volen fer i ens tracten d’incultes. Bona feina, nois, que us queda molt per fer, i, sobretot, molt per aprendre.

Com deia al començament, no em cap a l’enteniment com el PSC va poder posar-se al costat del 155. No ho oblidaré ja mai més. Penseu-vos-en una.

Qui paga, senyora Lamela?

Al capdavall ha resultat que el Sandro Rosell és innocent de tots els càrrecs que la senyora jutgessa (mida de gènere) Lamela havia instruït. Un  cras error pel que s’ha vist, un evident fracàs d’un personatge a qui se li ha premiat la pífia.

A Sandro Rosell això li haurà costat dos anys de la seva vida tancat entre quatre parets fredes, mentre ella sopava càlidament acompanyada de la seva família. Jo no entenc massa, per no dir gens, com un ésser humà pot robar-li a un altre el temps i quedar-se tan panxa. A mi els remordiments no em deixarien ser feliç mai més, perquè es necessita ser molt miserable per perpetrar una cagarada tan podent i enorme.

Però ara ve la segona part. Rosell pot demandar na Lamela per prevaricació i reclamar una quantitat de diners important per la pèrdua econòmica que li han representat aquests dos anys no podent administrar el seu patrimoni. Cal valorar el dany causat a la família, que durant aquest temps ha hagut de viure sota el pont. Respecte a l’abús de la que se la pot acusar, ja s’encarregaran els seus companys de judicatura de desestimar-ne la demanda –poques professions són tan enormement corporativistes com aquesta– o de jutjar-la amb tanta benvolença que resulti innòcua. Quan a la relació de perjudicis materials, suposant que la querella arribi a bon port, qui es farà càrrec de la pastarrufa que costarà tot plegat? La senyora jutgessa? No amics, pagarà l’Estado, o sigui nosaltres.

Així arribem a la conclusió de que la senyora Lamela ha fet una instrucció de merda que fa plorar els ànecs –un animal que camina sense cap–; que ho ha fet, possiblement, sabent que actuava malament; que per fer aquesta feineta li paguem un sou considerable cada mes; i que quan l’espifia encara li hem de pagar la festa per anar-se’n de nou a sopar amb la família. I tot deixant a part que potser, amb aquella partida fosca a parir de fondos reservados no li hagin donat, encara, una propina por Servicios prestados.

I així anar fent, o anar-hi (ori)nant.

Riure o fer riure

Imatge apareguda en un article de VilaWeb de Tina Vallès. Sense menció de l'autor.

Es pregunta Maria Àngels Viladot (diari Ara, 9/04/2019, pàg. 28): Ens podem permetre ser gracioses, les dones? I es veu que, segons un estudi d’un tal Jonathan B. Evans de la Universitat d’Arizona (2019), la resposta és que no perquè aquesta faceta les penalitza socialment i laboral. Tot sembla degut a que l’estereotip femení és riure i el masculí fer riure. Encara es pregunta si “això té alguna cosa a veure amb el fet que hi hagi menys CEO femenins que masculins”. Suposo que CEO respon a l’abreviatura anglesa de Chief Executive Officer, i no al Centre d’Estudis d’Opinió.

I ens parla del sostre de vidre que evita que les dones escalin en certes àrees laborals, perquè no poden fer riure. Aquesta obsessió de voler fer les coses igual que els homes, usant el mètode i les eines que ells usen, fa perdre coherència al feminisme. I tot perquè la natura, les hormones i tot el que vulgueu, s’entesten a que homes i dones siguin diferents. Si les dones pretenen influir i canviar la societat i els estereotips d’allò que anomenen patriarcat seguint els mateixos camins i copiant maneres dels seus companys masculins, no cal fer l’esforç perquè no anirem enlloc. Aleshores veig refermada la meva sensació de que el que vol el feminisme no és fer avançar la ciutadania cap quotes de benestar superiors, sinó que el desig real no és altre que el poder.

He de dir que hi ha dones que em fan riure molt i altres que més aviat em fan pena quan expliquen un acudit. I amb els homes em passa igual. No sé en quina proporció (no sóc Jonathan B. Evans per poder fer-ne un estudi seriós), però els efectes d’un acudit mal contat són tan devastadors quan l’explica una femella que quan l’explica un mascle. També trobo curiós que, quan es demana a una noia què espera d’un noi, una de les qualitats que esmenten és “que em faci riure”. Estem doncs aquí: el mascle fa el que la femella espera d’ell.

Els estereotips afecten negativament també els homes, i són també per a ells un sostre de vidre. Recordo les cares de pares i mares d’una escola quan, en el primer dia de curs, van saber que el professor de P3 seria un... noi! Va patir més d’un curs les mirades de desconfiança que li etzibaven progenitors i, fins i tot, alguna companya, en veure’l rebre els nens amb gestos d’afecte. Una sospita perversa.

Per acabar, dir que la darrera frase de l’article em posa en guàrdia (i no pas com a home, sinó com a simple integrant de la humanitat sencera): “Donem una mica de folgança a les narradores de bromes, i serem part de l’impuls cap a un canvi del tot necessari”. O sigui, riem encara que no sigui graciosa? Potser és una manera subtil de demanar “quota d’humor femení”? Ja em veig forçant una riallada, ensenyant molt les dents, per la brometa de la companya “quotada”.

I ja em perdonareu que us doni un consell: si creieu que en un moment donat heu de ser gracioses, sigueu-ho, amb naturalitat i sense esperar que tothom us rigui la gràcia: a voltes no som graciosos per a tothom, ni els homes. I quan sigueu una CEO ja veureu com us les riuran totes, les gràcies.

El valor d’un testimoni

El judici d'Osiris. Dibuix sobre papir. Capítol 125 del Llibre dels morts.

He reflexionat, tapant-me una mica el nas, sobre les declaracions que la senyora secretària judicial Montserrat del Toro va fer davant del Suprem en el judici contra el procés. Sense que signifiqui cap mena de valoració pejorativa, diria que aquesta senyora va patir un episodi d’histèria. M’explico: modernament, hom defineix histèria com un “trastorn de conversió o de dissociació” que provoca “diversos tipus de somatització com ara les convulsions, la paràlisi o la catalèpsia, entre les alteracions motores, i la hiperestèsia, anestèsia i les al·lucinacions, entre les sensorials. Tots aquests fenomens poden ésser provocats per suggestió o autosuggestió” [sic enciclopedia.cat]. Com que no vam poder veure el seu llenguatge corporal perquè va ser el seu desig de no sortir en imatges –creguda aquesta senyora de que pateix una persecució–, hauríem de deixar les alteracions motores i centrar-nos en les sensorials descrites per ella mateixa.

Va patir aquesta senyora hiperestèsia? La hiperestèsia no és altra cosa que l’augment exagerat de la sensibilitat. Aquesta dolència, entre d’altres, pot provocar, vaginisme, ella mateixa pot ser un símptoma de malalties com ara la ràbia. L’anestèsia, per contra, és l’absència de sensibilitat, amb pèrdua de consciència o no, provocada, entre altres, per estats de xoc en situacions d’estrès extrem. Al·lucinacions, en va tenir la secretària? Mira, sentir la veu de Carme Forcadell i confondre-la amb la de la diputada d’ERC Raquel Sans s’hi acosta molt, si tenim en compte que a aquests estats s’hi arriba per autosuggestió. En una situació com la que va patir la senyora Montserrat del Toro, acompanyada d’una personalitat procliu, podria ser que efectivament hagués patit histèria, un diagnòstic que caldria que fes un professional. Aquí només es fan suposicions.

Caldria, penso, determinar si una testimoni tan important ha estat víctima d’un trastorn psiquiàtric abans d’acceptar per bo el seu relat. Certament, parlar de tumult o demanar un helicòpter per sortir de la situació que ella mateixa, en el seu fur intern, s`havia creat podrien avalar la tesi. D’altra banda, caldria preguntar-se quin valor té la seva intervenció a la seu d’Economia i, sobretot, com han de ser analitzades les seves conclusions al respecte. Seria necessari valorar com una personalitat fortament alterada pot ser capaç d’elaborar informes sobre uns fets que la van afectar fins fer-la emmalaltir. Imaginar-se saltant terrats i teulades quan només va haver de traspassar –de ben segur ajudada amb guants de seda per guàrdia-civils i policies– un muret d’un metre i mig, no sembla una visió massa ponderada de la situació. D’altra banda, descriure com a “tumult” una manifestació on, per no haver-hi, no hi va haver ni danys al mobiliari urbà, sembla exagerat, induït, suggerit o suggestionat. Caldria preguntar-se quants tumults ha presenciat aquesta senyora com per poder afirmar el que relata. No sembla, en aquest sentit, un testimoni expert.

En definitiva, caldria posar en tela de judici el valor d’aquesta testimoni abans de donar-lo per vàlid en el procés. Perquè entenc que una persona pot sentir por i fins terror en situacions com la del 20S i que es mereix ser convenientment atesa, perquè sinó li pot deixar seqüeles importants i permanents. Per les seves declaracions, bé sembla que podria ser així, perquè a preguntes de l’advocada Olga Arderiu va contestar que “el año que ha pasado me ha permitido revivir cada día lo que sucedió”. O sigui que, sembla, continua afectada.

I si no és així, el seu relat és un conte, una mentida, una broma, una intoxicació, un dictat, una dramatització? Perquè la visió dels mateixos fets que han contat protagonistes i altres assistents a la concentració no és ben bé la seva, i en són molts més. Gosaria, amb la deguda vènia, suggerir al Jutge Marchena  que tingui en consideració l’estat mental i personal de la testimoni. En un altre ordre de coses, caldria preguntar-se quina mena de personal ens governa, tota vegada que un alt funcionari no és capaç de mantenir la calma en els moments en que més se li requereix.