dissabte, 7 de desembre de 2019

El PSC progressista, de què nano?


Raimon Obiols és el pare de la paraula progressista (metàfora). Des de finals dels 70 fins que es va jubilar, aquest mot apareixia desenes de vegades en els seus discursos, sempre associat al seu partit. I és amb el suposat progressisme d’Obiols que Pujol el va apallissar cada vegada que es va presentar a presidir la Generalitat: en cinc ocasions. O no era tan progressista o els votants no se’l creien; sembla evident, perquè ell mai no va guanyar unes eleccions a Catalunya.
De fet, el PSC no n’ha sigut mai de progressista, sinó baixllobregatista. És a dir, ha orientat els seus discursos ignorant olímpicament els catalans d’arrel; van fer una aposta pel xarneguisme i van perdre, perquè ni tan sols tots els qui el PSC anomenava alegrament xarnegos escarnint cruelment els catalans, votaven socialista. El socialisme paternalista català sempre es va sentir còmode en aquest fangar.
Ara, el Baix Llobregat l’ha superat per la dreta i votants fidels voten VOX; sí, VOX. I la deriva d’Iceta és intervenir barroerament en allò que la ultradreta, Cs i el PP han estat intentant durant 40 anys: la llengua. No hi ha darrera d’aquest atac un desig de millorar el sistema d’immersió, sinó de recuperar impúdicament el votant immigrant –el PSC, en el seu fur intern, encara considera els andalusos dels anys 60 com a immigrants– que els ha fet el salt.
Al PSC parlen d’adaptar l’ensenyament a la realitat. Des de quan aquesta idea és progressista? Jo sempre havia pensat que el progressisme consistia precisament en transformar la realitat per a construir-ne una altra de millor pels ciutadans. I Obiols, ara sí, s’hauria d’aixecar de la seva tomba política i ventar-los una bona clatellada. Aquí no es tracta de fer una societat plurilingüe –que ja ho som, collons!– sinó de construir una nova realitat en que el català, la nostra llengua, la que ens és pròpia i ens identifica, sigui la llengua franca del país i que deixi de ser-ho el castellà. La vella aspiració de poder viure en català a Catalunya. Aquesta sí que era una veritable progressió. El que proposa ara l’icetisme és una involució descarada.
He de dir que no em sorprèn aquesta tonteria, perquè com ja deia, mai he vist el PSC progressista. Tota vegada que sempre ha estat esclau del xarneguisme, deutor del baixllobregatisme, ara es veu abocat a cometre de nou un altre error històric volent adaptar-se (?) a la realitat, en lloc d’evolucionar-la. Repeteixo: cras error.
Recordo vivament un reportatge emès per TV3 ja fa anys, en plena eufòria del tripartit, en que es veien les patums del PSC fent cada estiu un suquet, o alguna altra forma d’esnobisme classista, en algun lloc de l’Empordà –havia de ser a l’Empordà, que és on emigrava l’itel·lectualisme progre de l’època, refugiats en antics masos caríssimament restaurats­–. En aquest aquelarre que mostrava el reportatge, podies veure i sentir Obiols i Maragall parlant entre ells en castellà. A mi em va produir una tristesa infinita, veient els qui havien de defensar la llengua, humiliant-la en la seva estúpida festa privada i patumera. I ara volen que ens creiem que la seva proposta és desinteressadament positiva en favor del català i, sobretot, que és progressista. El pobre Obiols no ho hauria fet millor...