diumenge, 22 de desembre de 2019

Un govern progressista a Catalunya podria encetar...


El titular de l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari Ara de 22/12/2019) fa a Jéssica Albiach, Presidenta de Catalunya en comú-Podem, és: “Si vols ser la Dinamarca del sud, no pots convertir Catalunya en un paradís fiscal”. I quina és la recepta que la senyora Albiach fa per evitar que siguem aquesta arcàdia fiscal? (una qualificació força enginyosa i perversa). Doncs reformar l’IRPF i apujar l’impost de successions. Es necessita ser molt d’esquerres, i tenir molts de bemolls, per gosar castigar els assalariats i els petits propietaris. Això sí que és una autèntica reforma progressista, carai! (tornem a Obiols). Ben amanit, els qui propiciem aquest paradís fiscal que treu la son a n’Albiach som els treballadors que cobrem un sou.
Només de pensar en mans de qui tenim els pressupostos d’aquest país –el Sr. Pere Aragonès García i la Sra. Jéssica Albiach Satorres– em vénen calfreds per tot el cos i una suor freda que no presagia res de bo. Pretendre que els treballadors, per més alts que siguin els seus salaris, siguin els qui han de procurar que l’economia vagi com cal, és gratar el cap de l’ase. Per si no ho saben aquests dos cracs de l’economia jo els explicaré què és un salari. El salari és allò que un hom rep a canvi del seu treball. Si aquest treball té una gran responsabilitat i s’executa amb eficiència és lògic que la paga sigui alta. Però per molt alta que sigui, no deixarà de ser un salari. La persona que rep un salari alt se l’ha de guanyar cada minut, ha de sacrificar hores i família i patir pressions a voltes insostenibles: qui té un salari alt, paga un preu elevat. I el dia que l’amo cregui que aquesta persona no compleix les seves expectatives, li clavarà una cossa al cul i el fotrà de potes al carrer. I al darrera venen l’Albiach i Aragonés i li diuen que guanya massa i que ha de contribuir molt al benestar comú. Gloriós.
Pel que fa a l’impost de successions, torna a castigar els mateixos, els assalariats que han estalviat una bona part del que han guanyat treballant, o bé ho han invertit en un petit patrimoni. Sí, petit –Albiach i Aragonés–, obrin bé els narius. Que els patrimonis de debò, els que castiguen el bé comú, estan ben protegits per lleis que els permeten evadir el 90% dels guanys i que van criant pel a l’ombra d’una llei injusta que els protegeix. Sicaps, societats interposades, martingales més o menys legals, inventades per experts ben pagats que els procuren la vertadera immunitat fiscal.
Que ens prenen per enzes –Albiach i Aragonés–? Que potser no tenen pebrots d’atacar el que és realment el càncer de la societat actual: l’apropiació del benefici desproporcionat que obtenen els grans capitals, la impunitat dels qui estafen sense mesura les arques públiques alimentades pels qui treballen cada dia, cobrin molt o poc. El senyor Aragonès, responsable final del pressupost, un senyor “progressista i d’esquerres”, ens vol, endinyar amb vaselina o sense, la gran reforma “progressista i d’esquerres” (Obiols dixit) que és recaptar dels treballadors 18,6 milions d’euros addicionals, amb aquesta espectacular reforma impositiva (xifra calculada per Cambra de Comerç de Barcelona). Sense exagerar puc afirmar que això és la xocolatina del lloro, que ni a xocolata arriba. Pel que fa a la part baixa de les rendes, el benefici que representarà la pujada del mínim exempt, percebran de mitjana una reducció de –atenció bombos i platerets– 72 € per persona! (dada aportada per Gestha). Per comprar-se un Ferrari, vaja. L’economista Miren Etxezarreta ho diu ben clar, i jo hi combrego: “Per millorar els efectes redistributius del sistema fiscal cal tocar altres impostos. El que realment falla és l’impost de societats”.
El cartell de la imatge que il·lustra aquestes ratlles ho proclama amb paraules planes: “Vivim en un món on els qui guanyen 100.000.000 € al mes fan creure als qui en guanyen 1.800 € que tot va malament per culpa dels qui viuen amb 535 €. I s’ho creuen”. Senyora Albiach, Senyor Aragonés, que ja no ens mamem el dit, i si així s’ho pensen tinguin presents les paraules sàvies de Pere Quart:
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
···································································
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.


I vagin preparant el cul senyor i senyora, perquè a cosses o a envestides els el deixarem, tard o d’hora, com un tomàquet (això no ho va dir l’Obiols).