divendres, 29 de novembre de 2019

Sobre l’energia “verda”


Fan uns anys, amb tres companys més, vam iniciar un projecte de telecomunicació en que intervenien aparells desatesos, és a dir aïllats i d’accés remot. És per això que vam decidir equipar-los amb una bateria que es carregava a través d’una petita placa solar. Com que l’aparell ens permetia obtenir diverses dades ambientals i de manteniment, de seguida ens vam donar compte de que la placa solar tenia un rendiment discutible: només era eficient quan el sol arribava “net”. Així, quan núvols prims malgrat que deixessin passar el sol, cobrien el cel el rendiment baixava notablement a percentatges inferiors al 20%. Amb el cel cobert, la càrrega era zero. També vam descobrir els ocells, per dir-ho així, i les seves cagarades. Tota vegada que els aparells havien d’estar instal·lats en un suport d’uns 2,5 m d’alçada, els ecològics amics alats s’hi posaven amb freqüència i emmerdaven de mala manera la placa reduint de manera natural la superfície exposada. Tampoc podem oblidar els dies de pluja de fang ni les nevades. En definitiva, les plaques solars eren necessàries però no suficients i els cost de manteniment, evidentment no era el zero que imaginàvem. La pràctica de la naturalesa ensenya i molt, i de bucòlica i amiga no en té res. Ella fa la seva i santes pasqües.
Per això avui, en llegir l’article “La demagògia sí que és insostenible” de l’enginyer i escriptor Xavier Roig m’he sentit premiat i profeta. En el seu escrit, Roig assenyala tres grans mentides i una anècdota. La primera garrofa Que l’energia que fa moure un cotxe elèctric no és innòcua, perquè les seves fonts són altament contaminants. Així, una gran part de l’electricitat que consumim prové del carbó, de centrals de cicle combinat o nuclears, del gas... i cal saber que per cada kilowatt d’energia “neta” que necessita el beneït cotxe elèctric, se n’han produït tres de bruta. Genial. La ineficiència en la producció i en el transport, fan que es perdin 2 dels 3 kilowatts. L’excusa de l’energia elèctrica renovable, no val: aquesta només representa un 16,4% del total i no és fiable. Així, quan el senyor Francesc Mauri i Domènech, a boca plena, ens diu que “avui les energies renovables han significat el 60 o 70% de la producció”, només és un dia anecdòtic en que la tramuntana ha bufat com un animal emprenyat i també s’ha endut alguna teulada i ha fet caure algun pal de corrent. Com diria aquell “menos lobos Caperucita”.
La segona engalipada, és la biomassa. Només amb un dels punts que esmenta Roig ja n’hi ha prou per a desacreditar la moto que ens venen: el seu transport i el seu rendiment. Si la biomassa –allò que abans en dèiem llenya, vaja– que produïm a Catalunya fos aprofitable, només produiríem un 25% de la que ara es genera amb el petroli. Això sense tenir en compte que cremar llenya, per molt bio que sigui, també genera CO2. Si per col·locar la llenya al peu del forn necessitem transportar-la a llocs allunyats, aleshores la verdor ja no és tanta, perquè el cost material i ecològic es fa molt elevat. De ben segur que cremar llenya de proximitat no deu ser ni suficient ni gratis.
La tercera llufa que ens pengen va pels ajuntaments: requalificar contamina i molt. El 7% de la contaminació mundial per CO2 prové de la producció de ciment. O sigui que, cada vegada que a un senyor alcalde li ve la dèria de “fer créixer” el municipi ens proporciona uns quants milers de tones de merda atmosfèrica i d’altres porqueries no pas menors. Roig proposa una solució evident: més rehabilitar i menys noves urbanitzacions.
I finalment un estirabot. Estic segur que molts hem vist aquestes estufes de gas que els bars posen a les seves terrasses: una comoditat aberrant que, aquesta no, no ens podem permetre. Llençar calories al cel no és decent. Però ah! les terrasses proporcionen quinzets a les batllies i de passada faciliten els beneficis a les tabaqueres. Sobre aquesta barrabassada, Xavier Roig ens recorda que “hi hauria possibilitats que aquesta acció [la de prohibir aquestes estufes] fes que Santa Greta Thunberg els beneís des de la barqueta incontaminada amb la qual camina sobre les aigües”. Amén.
Potser sí que, com diu na Patri (@patriesagronoma), tuitaire –es veu que ser piulaire ara ja és professió– mereixem l’extinció pels nostres pecats, però en tot cas que no ens fotin passar bou per bèstia grossa, ens facin culpables de tot i fem mutis amb la camisa ben aixecada. Mentrestant, benvolguda Patri, ves-te extingint tu.