dijous, 19 de desembre de 2019

Correcció periodística


Manta vegades als periodistes els traeix la necessitat de ser políticament correctes, de transmetre d’opinions que, com els clics a les webs, donen molt de predicat i audiència. És el cas de dos articles que apareixen a l’Ara d’avui, 19 de desembre de 2019.
El primer el signa Dídac P. Lagarriga sota el títol “Siham Lech-hab: Jove, musulmana i dona. Ho tinc tot per ser silenciada’ ”. Una sentència potent que ja predisposa al lector cap a una determinada concepció del personatge. El periodista però es contradiu immediatament, perquè en les primeres ratlles deixa anar: “Siham Lech-hab, amb els seus 22 anys plens de rialles, parla tranquil·la, sense victimisme...”. Doncs mira, en llegir el títol a mi m’ha donat la impressió immediata del contrari, de que la noia, si no n’és de víctima, almenys sí que s’hi presenta, donant per descomptat que els tres adjectius la fan màrtir d’entrada.
El segon ve de na Natza Farré a la contraportada. Diu la senyora Farré que hi ha qui justifica les violacions amb arguments com “la històrica provocació femenina. La històrica testosterona masculina. Les dones som totes unes putes”. Doncs encara que li costi d’admetre, en les relacions sexuals ‘normals’ hi entra la testosterona, però també els estrogens; també hi tenen part la provocació femenina i la iniciativa masculina; i no, senyora Farré, s’equivoca: no totes les dones són putes, com no tots els homes són violadors. Per cert, senyora Farré: el fet de ser puta no és una autorització a violar-ne cap, ni tampoc hauria de ser, per una feminista com és vostè motiu de menyspreu. Elles, les feministes, en lloc d’allunyar-se d’expressions netament masclistes, les usen com a arma llancívola contra els homes, així, en general, contra l’enemic.
A voltes ja dic, els periodistes ens deixen anar sentències i obvietats sense pensar-s’hi gens i ens confonen sense voler; o no: potser és amb tota la intenció?