Manta vegades als periodistes
els traeix la necessitat de ser políticament correctes, de transmetre opinions
que, com els clics a les webs, donen molt de predicat i audiència. És el cas de
dos articles que apareixen a l’Ara d’avui, 19 de desembre de 2019.
El primer el signa Dídac P.
Lagarriga sota el títol “Siham Lech-hab: ‘Jove, musulmana i dona. Ho
tinc tot per ser silenciada’ ”. Una sentència potent que ja predisposa al
lector cap a una determinada concepció del personatge. El periodista però es
contradiu immediatament, perquè en les primeres ratlles deixa anar: “Siham Lech-hab,
amb els seus 22 anys plens de rialles, parla tranquil·la, sense victimisme...”. Doncs mira, en llegir el títol a mi m’ha donat la impressió immediata del contrari, de que
la noia, si no n’és de víctima, almenys sí que s’hi presenta, donant per descomptat
que els tres adjectius la fan màrtir d’entrada.
El segon ve de na Natza Farré a
la contraportada. Diu la senyora Farré que hi ha qui justifica les violacions
amb arguments com “la històrica provocació femenina. La històrica
testosterona masculina. Les dones som totes unes putes”. Doncs encara que
li costi d’admetre, en les relacions sexuals ‘normals’ hi entra la testosterona,
però també els estrogens; també hi tenen part la provocació femenina i la iniciativa
masculina; i no, senyora Farré, s’equivoca: no totes les dones són putes, com
no tots els homes són violadors. Per cert, senyora Farré: el fet de ser puta no
és una autorització a violar-ne cap, ni tampoc hauria de ser, per una feminista
com és vostè, motiu de menyspreu. Elles, les feministes, en lloc d’allunyar-se d’expressions
netament masclistes, les usen com a arma llancívola contra els homes, així, en
general, contra l’enemic.
A voltes ja dic, els
periodistes ens deixen anar sentències i obvietats sense pensar-s’hi gens i ens
confonen sense voler; o no: potser és amb tota la intenció?
