diumenge, 3 de novembre de 2019

El senyor Buch i la realitat


Esther Vera, directora del diari Ara, publica una entrevista a Miquel Buch, Conseller d’Interior, en l’edició d’avui, 3/10/2019. Em sobta un destacat al mig del text i llegeixo l’entrevista sencera, quan no tenia cap intenció de fer-ho. L’esmentat destacat fa referència a una pregunta de la periodista [sic]: “La majoria d’actuacions sota sospita estan protagonitzades per la Brimo, els antiavalots. ¿Hi ha un problema estructural amb la Brimo?” Amb la típica habilitat dels polítics de contestar-ho tot menys allò que se’ls pregunta –i amb la gràcia de la periodista de no repreguntar– el Conseller es despatxa dient [sic]: “Bé, el que està clar és que en aquest país, quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada. Altres països potser hi estan més acostumats: hem pogut veure l’actuació de la policia francesa davant dels armilles grogues i ha sigut molt més dura i violenta, i potser allà no hi ha hagut tanta crítica”.
Ens queixem permanentment del coneixement nul i esbiaixat de la realitat catalana que es té des de la messeta, però hom espera més, molt més, enteniment d’un Conseller de la generalitat. Dir sense solta ni volta que “quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada” és demostrar que el senyor Buch o ve de l’hort o parla amb mala fe. És cert que els catalans som poc amants de resoldre les coses a bastonades, i això no ho hauria de ser dolent com insinua Buch. Es podria entendre fins i tot una certa aquiescència de Buch amb la brutalitat viscuda. Però el que realment és xocant és que digui sense engaltar i generalitzant que les actuacions policials ens “incomoden”. I no és cert: ens emprenyen les actuacions brutals de la Brimo, l’acarnissament que han demostrat amb gent de totes edats, estats i condicions, el passar-se per l’engonal els propis protocols i, ens cabreja, que el Conseller no tingui ni la més mínima autoritat sobre aquesta colla d’energúmens violents i descerebrats. Això és el que ens treu de polleguera, senyor Buch, perquè és ser molt injust amb una ciutadania que ha demostrat a desdir que la violència no és cosa nostra. No és cosa nostra perquè ens comportem i ens manifestem de manera pacífica i civilitzada, mentre que la violència institucional de la Brimo és gratuïta i gosaria dir que fomentada. No senyor Buch, no ens incomoda la policia, ens cansa i ens avergonyeix la Brimo, la seva impunitat i el seu desgovern.
I ens diu que som massa criticons, i que hi ha països que “hi estan més acostumats”, i ens posa l’exemple de França i els armilles grogues. De debò que es pensa que França no s’ha mostrat prou crítica amb l’actuació dels seus antidisturbis?  Li recomano vivament una mirada sincera a l’hemeroteca francesa, la que està en francès, per fer-se’n una idea, que el desconeixement, de nou, ja li fa dir que “potser allà no hi ha hagut tanta crítica”. I subratllo el “potser”. I de nou, que els catalans siguem crítics hauria de ser una qualitat. Però clar, per un polític amb la pixera al ventre, tenir ciutadans crítics acaba provocant que es pixi a les calces, i això emprenya. La crítica, senyor Buch, no és mai excessiva i fa que uns, els ciutadans, i altres, els qui governen, avancem cap a espais més justos.
De veritat que és penós sentir un personatge elegit democràticament pel poble gosi tractar-lo com ho fa el senyor Buch. Emprenya, i molt, que demostri un desconeixement preocupant per la realitat del país on governa –o no!– la violència institucionalitzada. Aquest fet ens demostra la talla política i humana de Buch, almenys la que mostra en públic. Puc entendre els equilibris a que l’obliga el càrrec, però no puc mostrar-me acrític ni callar amb les males actuacions policials i menys amb la ignorància del Conseller.