divendres, 2 de febrer de 2018

L’establishment és a can Fanga

Josep Pla a Nova York. Imatge apareguda al bloc de Xavier Febrés.
Per casualitat, he sentit a la tertúlia de TV3 un intercanvi entre Carles Monguilod i Elisenda Paluzie. A ell el conec personalment, encara que de passada, del meu temps de feina a Girona. A ella no. No coneixia la faceta de tertulià d’aquest advocat gironí i per això hi he parat atenció. Potser trauré de context les paraules de l’un i l’altre; si és així ja em disculpo ara.
Crec que parlaven de les capacitats de Roger Torrent, President de la mesa del Parlament. Deia Monguilod que Torrent tenia el valor afegit de ser una persona dialogant i respectuosa amb els seus rivals polítics, i que aquest valor l’havia après sent alcalde d’un poble petit. Es veu però que a Elisenda Paluzie això li semblava poc perquè en un gest desdenyós, ben captat per Monguilod, contestava que tot això està molt bé, però que ara parlem d’alta política i que aquesta mena de qualitats compten poc (lamento no poder reproduir les paraules exactes de la política d’ERC).
Aquest menyspreu pels pobletans, pels alcaldes de política petita, pels micropolítics, des de les trones dels intel·lectuals barcelonins és endèmica i un corc perpetu. Perquè a Catalunya, l’establishment és a Barcelona, i tot aquell que no formi part de nissagues polítiques com la senyora Paluzie és mirat com un pagès amb boina i caliquenyo. “Ara estem davant d’una situació excepcional”, deia Paluzie com volent dir que Torrent no era prou per a menar una situació com l’actual. Només li faltava postular-se per ocupar la plaça del califa en el lloc del califa des de la seva posició de supremacia intel·lectual, des del seu coneixement profund de l’alta política.
Estic segur que amb aquesta actitud hem perdut grans noms pel país, només pel fet de que provenen de pobles massa petits, que estan massa lluny de la civilització barcelonina i, tal com estem el que ens cal és comptar amb tothom que pugui aportar solucions i, sobretot, renovació. Que de cares i posats de l’eixample i d’exalumnes de la Bonanova ja n’hem vist molts i massa. Estic segur que el posat i l’expressió despreocupada de Puigdemont va ser més apreciada que el messianisme que desprenia, a voltes, Artur Mas. I que ens sentim còmodes i propers als nostres representants també compta. O només han de satisfer a les ments superiors com les de la senyora Paluzie?

Recordo un acudit que explicava el meu pare sobre un home que va arribar a Colom per veure el mar per primera vegada. Un barceloní, veient la cara bocabadada del pobletà, s’hi va acostar i li va dir “quina bassa tan gran que tenim aquí, eh? segur que al poble no n’hi ha cap de tan grossa!”. L’home, tot afirmant lentament amb el cap, contestava “ben cert; no sabeu pas quants de burros s’hi podrien abeurar!” L’urbanita va riure davant la ruqueria de l’altre, i encara ara no entén la ironia foteta que l’altre li va enviar. Deixem-ho en pixapins.