dijous, 2 de novembre de 2017

De fantasmes i ploramiques

Imatge apareguda a la web www.rockblok.com que il·lustra un article titulat "Fear Holds Us Back".
Un ha d’aprendre a conviure amb els propis fantasmes, les pròpies inseguretats, i deixar els altres tranquils: tothom en té de monstres a l’armari i dubtes darrera les portes i no cal fer-nos les víctimes davant la resta de la humanitat fent els ploramiques. Una mica de dignitat.
Tinc el Carles Francino per un periodista honest i gran professional. Els seus TN a TV3 van ser excel·lents, plens de rigor, d’exigència i de bon periodisme. El professional, però, no sempre es correspon amb la persona, i quan Francino escriu a el Periódico que “ells [els polítics] es poden posar a caldo al Parlament, al Congrés, al Senat, a la tele... tant me fa, va en el seu sou; però els cabrejos, les discussions, les ruptures, la frustració, la por, els plors, les males cares a casa, a la feina, amb els amics…, això és com una aluminosi per a la convivència”, no hi puc estar gens d’acord. Ell potser no ho recorda, potser a casa seva no passava, però a la meva família quan es parlava de la guerra civil o de política es feia en veu baixa, estrafeta i amb molta por. Hi havia un “gran germà” que tenia orelles i ulls per tot que es deia Régimen, al davant del qual hi figurava un sanguinari impiu anomenat Francisco Franco. Per una paraula o un gest sospitosos de desafecció et venia a buscar la guardiacivil, t’estomacaven a la casacuartel i et fotien a la presó sense despentinar-se. Ben cert: no hi havia cabrejos ni discussions, ni ruptures, ni males cares; però li puc ben assegurar que de plors, por i frustració n’hi havia per donar i per vendre. El fantasma de la dictadura ens tenia esporuguits i emmordassats amb una inseguretat ofegadora.
Sembla com si Francino volgués tapar-se els ulls quan es pregunta “¿I si no els fem cas?”. És a dir, obviem la realitat per viure una il·lusió feliç on es pugui parlar sense enfadar-se? La maduresa personal està precisament en enraonar, cabrejar-se com un mico (o no), reflexionar i tornar-hi. Perquè aquest és el camí cap a la saviesa. Que enfadar-se no vol dir insultar i badar caps a cops de porra, sinó treure fora la ràbia i la impotència i conduir-les cap a l’acció meditada. Potser són la força que ens aboca al canvi. Equidistància no t’allunya de pors, inseguretats i fantasmes, no t’hi enfronta, sinó que els amaga en la llunyania. I el pitjor: no soluciona el problema, l’eternitza i el fa enormement tòxic. Per Francino, posar-nos a caldo els uns als altres és “com una aluminosi per a la convivència”. En canvi jo crec fermament en que posar damunt la taula el nostre pensament, la nostra manera d’entendre el món, ni que sigui amb vehemència, és la millor fórmula perquè avancem cap noves i millors maneres de convivència.
I per acabar, la cirereta: “si algú s'ha de pegar o enemistar-se que siguin ells, els que han dissenyat aquest ring de boxa”. De moment, els que han usat la violència i han estossinat els ciutadans han estat “ells”, i els qui hem rebut som nosaltres. Oi?