divendres, 10 de novembre de 2017

El toro Albiol

"Així de grossos". Fotografia apareguda a OKdiario, signada per AFP.
A voltes he pensat que si un toro es preguntés una sola vegada perquè coi envesteix un tros de drap vermell, s’ajauria a la plaça, es miraria el torero i el públic amb displicència i s’adormiria una estoneta a veure si el deixaven tranquil. Passa que l’animal, de cervell limitat, esverat, punxat i emprenyat surt a l’arena encegat i envesteix sense mesura ni criteri tot allò que es belluga. És així que amb càstig i fatiga arriba al final de l’obra exhaust, morint vençut i humiliat als peus d’un homenet mitjamerda. Així és Javier García Albiol: un toro en estat pur, un animal que envesteix tot el que és gras, incapaç de tenir un mínim pensament lúcid que li permeti asseure’s, meditar uns minuts i preguntar-se: què carai estic fent empaitant un parrac desfilat? I és que quan s’atura una mica, rep una banderilla des de Madrid i reprèn la seva carrera embogida. No té consciència de que es dessagna a cada envit i que acabarà sota l’espasa pepera tal com han fet els seus predecessors.
La sagnia que pateix el senyor García, de la qual ell com a bon brau de lídia no és conscient, es constata en les seves irracionals denúncies que a voltes ratllen una estultícia profunda, en l’ús d’una xerrameca cada vegada més violenta i en la gesticulació corporal que adopta en les seves compareixences. Ara arriba ja al desvergonyiment de voler judicialitzar l’InfoK de TV3 –un programa que ha merescut elogis arreu– perquè no li agrada que nens i adults sentim les notícies tal com són, i sobretot que les entenguem. És a través de personatges extremament perillosos pel seu descontrol emocional que España mantén la seva ciutadania anestesiada, i que es pot constatar en una enquesta que “demostra” que tornarien a donar a Rajoy el comandament del país en un exercici d’estultícia col·lectiva.

Ni que sembli mentida, al García ja li va bé el paper perquè s’avé amb la mentalitat hispana de “l’ordeno y mando y que se haga pronto”, amb l’estretor mental del cortijo. Cap imatge més il·lustrativa que el señorito i els seus toros, que li fan la feina i l’alimenten. Només li cal donar-los farratge, embravir-los a cops de puya i, quan ja estan ben empoderats, treure’ls a la plaça amb la promesa d’una mort heroica. Mediti una mica senyor García, perquè és més que segur que acabarà mort i esbudellat, enmig d’un toll de sang en qualsevol ruedo de províncies, enmig dels aplaudiments dels seus, això sí. Llavors, arrossegat per l’arena com una desferra, el duran a l’escorxador, li tallaran els collons –aquells que eren tan grossos– i un cuiner castís els courà per a qualsevol mariano. A compte de la casa, esclar.