El Movimiento de
Liberación Nacional, més conegut com a Tupamaros,
va ser una organització eminentment maoista i violenta sorgida a l’Uruguai a
mitjan dels anys 60. A ran de la dictadura militar, que va governar el país
entre 1973 i 1985, els seus dirigents van ser detinguts i el grup desarticulat.
Els qui es van poder exiliar, però, van fer força soroll i el debat es va
estendre fins el nostre país. Aquí, malgrat la repressió franquista, es va
discutir llargament sobre aquest grup i també sobre la violència extrema amb
què actuaven. Jo, aleshores tenia 19 anys, vaig assistir a una conferència que
el desaparegut sociòleg Modest Reixach va oferir sobre el tema. Aquell 1973 ETA
havia enviat al cel l’almirall Carrero Blanco i es discutia molt i molt sobre
el camí extrem que la organització basca havia pres. En aquell ambient és on cal
posar les paraules de Reixach, que van ser aquestes, segons recordo: “A voltes, la violència és la única forma de
diàleg que queda als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”.
Fa pensar, no?
Ara venim al 2014, han passat 41 anys i el país suporta un índex
indecent d’atur, els salaris han baixat miserablement, el benestar social és
més aviat malestar social i les oligarquies cada vegada són més riques. Ahir,
el professor de la UVIC, Antoni Tort, deia que “als poderosos ja no els interessa el caviar, que fa temps que el tenen:
ara van per llevar-nos el pa”. Per acabar-ho d’adobar, un ministre absurd,
sortit de les catacumbes franquistes anomenat Jorge Fernández Díaz, vol embussar
les xarxes socials perquè fomenten l’odi. Digueu-me: què els quedarà “als oprimits, als desheretats, a la bona
gent sense esperança”? No tots abaixen el cap i tornen a la feina, perquè
encara els queda un bri de dignitat. Fins avui, són grups marginals els qui
agafen un pal i trenquen uns quants vidres, cremen algun contenidor i calen foc
a una excavadora. Però anem amb compte, perquè els poders públics continuen
pressionant i les actituds violentes s’encomanen, perquè no els queda cap més “forma de diàleg”. I tornem al Modest
Reixach.
Al nostre país, per vergonya meva, surt un Conseller d’Interior,
Ramon Espadaler que, davant dels fets de can Vies ens venta pels morros que “tenim un problema greu com a societat si qui
s’ha de justificar és la policia”. Podríem girar la sentència del Conseller
i dir que “els qui governen tenen un greu
problema quan la policia s’ha de justificar cada dos per tres”. Voldria
recordar-li al senyor Espadaler que la policia, i ell amb més motiu, ha de
justificar les seves actuacions cada vegada que la ciutadania li ho demani.
Frases com la seva no fan altra cosa que alimentar aquella postura tan de
dretes –Espadaler és d’UDC– que pensa que governar es fa amb un xec en blanc.
Com a servidor públic, Espadaler ha de justificar-se cada vegada que se’l
requereixi. Només faltaria!
Molta gent amaga el cap a la manera estrúcica quan veu violència o en sent parlar. Tothom la condemna “sense
pal·liatius” i renega d’ella. Nosaltres mateixos, per bé o per mal, som qui som
i on som a través de la violència. Sempre ens convé reflexionar-hi malgrat ens
repugnin certes actituds, perquè al darrera pot ser que s’hi amagui una reiterada,
persistent, opressora i salvatge mordassa que aboca a una part de la societat,
als “als oprimits, als desheretats, a la
bona gent sense esperança” a buscar formes de diàleg alternatives, entre
elles la violència.
