Aquests darrers dies d’agost, normalment tediosos i
ensopits, han estat anormalment distrets: el teatre del PSC, que no para, ens
ha ofert declaracions, piulades i articles més que distrets. No deixa de ser
trist que una organització com aquesta no tingui arguments de a sortir de la
gravíssima situació en què es troba. És per això que els voldria donar, de
manera altruista, algunes reflexions. Més que afegir-les, explicitar-les: el
poder baixllobretenc i la pèrdua ideològica.
Entenc com a pèrdua ideològica el fet que els dirigents del
PSC han oblidat l'origen proletari del partit, la seva base obrera i la influència
social sobre la classe mitja. Així, la classe treballadora, tota, també els “obrers
de coll dur”, han perdut en pocs mesos drets que havien costat sang i dècades
d'aconseguir. Aquesta gran massa ha cedit la major part dels avantatges socials
sense que l'esquerra s'hagi immutat, i ha contemplat amb cara de circumstàncies
com el PP es carregava qualsevol llei que protegís les relacions laborals. Amb
uns sindicats còmplices, víctimes del clientelisme i les subvencions de l’estat,
que tampoc han bellugat un múscul en defensa dels treballadors. On ha d’acudir
ara tota aquesta gent? Ha estat un cras error que hauran de pagar durant molts
anys. Una gran pena i una pèrdua incommensurable.
D'altra banda, el PSC segueix encaterinat en dividir
Catalunya en dues parts: el Baix Llobregat i la resta. Pensa que a l'àrea
metropolitana encara existeix l'ànima de la “Feria”, quan en realitat ja fa anys que els martínez pensen en la independència com qualsevol menestral de
l'eixample. El poder baixllobretenc també és el responsable de l’acostament
suïcida al PSO español que ha impossibilitat una defensa lleial de Catalunya a
Madrid. Lluny de perdre influència, a través de la tronada idea del federalisme
ibèric, els baixllobretencs dominen l’aparell del partit i el duen
inexorablement a una catarsi delirant i letal. Es resisteix així a integrar al
seu sí els nous corrents, que arrosseguen amb una empenta formidable qualsevol
talòs que hi oposi resistència.
Fa anys, vaig sentir un vell militant que em deia que
primer era el socialisme i després el país. Doncs bé, ara paguen les conseqüències
de posar la ideologia per davant de tot. En aquest sentit, és curiós constatar
com d’una banda s’ha renunciat als plantejaments comunistes, origen del socialisme
i de la mateixa socialdemocràcia, encara es conservin aquests principis. Com
dei, i repeteixo, una pena.
