El Quim Monzó, a la seva
columna del 14 d’abril, analitza una possible bombolla de l’art. La febre dels
especuladors per trobar valors–refugi al diner fa que molts d’ells es decideixin
per invertir en art. Si em permeten,
els explico una petita i curta història. Durant la crisi dels vuitanta vaig
conèixer l’hereu d’un prohom que em va confessar que el seu pare l’havia
espifiada. Durant els anys d’exercici de la seva professió havia acumulat tant
de negre que va demanar consell al seu assessor per tal de que la fortuna
acumulada no perdés valor. L’assessor, sense dubtar, li va dir que invertís en
art. L’home, confiat (és una manera de dir), va posar-se immediatament a la
feina, i en pocs anys va reunir una col·lecció certament considerable i de
qualitat.
En morir posseïa un autèntic museu i els seus tres fills van
decidir que, tota vegada que l’art no era pas la seva afició, vendre-ho i
repartir-se el producte. Val a dir que el pare havia anotat curosament els cost
de cada quadre i, amb aquest valor de referència, van consultar diversos
galeristes, col·leccionistes i marxants. Tots, sense excepció, els oferien
quantitats per sota de 50% de valor d’inventari i es mostraven indignats. Al
capdavall, un d’aquests comerciants els
va fer caure de la figuera dient-los: “Mirin,
jo em dedico a vendre art, no a comprar-ne. Per a guanyar-hi venent, l’he de
comprar a preu de saldo”. I aquesta és, i serà, la realitat de l’art. Només
té el valor que li volen donar els qui el compren per admirar-lo i no com a
objecte d’especulació.
La imatge que acompanya
aquest escrit és d’un retrat de l’artista sueca
Jeanna
Maria Charlotta Bauck pintada per Bertha Wegman.
Me’l va descobrir l’Olga
Portus.
