El rei se’n va de cacera, cau per l’escala i s’esberla el
maluc. Adolorit, torna cap a casa per curar-se la ferida. La reina se’n va de pasqua
–ortodoxa– amb la família, però ella no cau i allà que es queda. Fins aquí és
tot normal: un matrimoni mal avingut on ella castiga al marit calavera amb la
seva absència baladrera.
Però la Sofi i el Juanca no són els del primer segona, que
es tiren plats i vacances pel cap cada dos per tres. Ells dos, per la gràcia de
Déu i el Caudillo, són els
representants nats i perennes del poble espanyol, aquels veïns més enllà del Sènia.
Quan van acceptar el càrrec, aquest portava adherits uns drets, entre els quals
hi ha un sou de pebrots, immunitat absoluta i bellesa per decret. Però les
adherències també són deures, pocs, però hi són. I el primer és aparentar el
què no són i el què no senten i si convé defensar-ho, perquè de la mateixa
manera que no necessiten els vots del poble per regnar, tampoc poden escollir el
què cal fer i el què cal dir. Servituds de la corona. D’aquesta manera, quan la
Sofi es va casar amb el Juanca, aquella ja sabia que, malgrat totes les
perversitats dels borbons, ella tindria enganxada al cos i a la ment com una
paparra la obligació de ser al costat del rei com una “esposa com cal”. No perquè
sigui una fava incapaç de veure les barrabassades del marit, sinó perquè és la
reina: ella havia d’haver tornat de Grècia immediatament, anar a l’hospital i
dormir en una cadira al costat del rei; no perquè sigui una esposa cega, sinó perquè
ha de ser la reina clarivident. Mal paper, cert, però és el que li toca.
Ja em perdonaran les feminoides que es dediquen a presentar
na Sofia com aquella esposa abnegada i perdonadora, generosa, marassa i bona
persona. Des del meu punt de vista, si ella no s’ha muntat la seva vida per
passar-la tan bé com pugui aleshores sí que és una fava, i grossa. La seva vida “privada”
se me’n fot, però la feina de reina que la faci.
Dit
això, visca la república!
