dimarts, 16 de febrer de 2010

La jubilació i el projecte vital

Grup de músics siberians tocant a la Karl Johans Gate a Oslo.

Quan som joves i tenim la vida per endavant, quan hem acabat una carrera i ens espera la feina, el nostre objectiu a la vida es centra en cultivar un bon futur professional que satisfaci totes les expectatives que ens hem anat forjant. De mica en mica anem cobrint etapes, aconseguint objectius, o bé oblidant-los per impossibles i arribem, més o menys, a un cert equilibri personal els uns i a una certa frustració els altres. És en aquest punt que la jubilació comença a prendre forma, bé sigui com a premi a l'esforç, bé sigui com un consol pels fracassos. És aquí on un es planteja el que jo anomeno el projecte vital.
El projecte vital neix quan qualsevol persona mira el què ha fet i el que pot fer al llarg del què li queda de vida; és a dir, quan un hom veu la limitació de la seva pròpia existència. Aquí es comença a pensar en el què la vida laboral no li ha permès fer, sense que això vulgui dir que renegui de la seva trajectòria laboral. Així, moltes persones pensen en aquell viatge que mai no ha fet, en aquell hort que mai no ha cultivat, en aquella obra que mai no ha escrit; tot coses modestes, moltes vegades sense cap més pretensió que el plaer de fer-ho. O potser encara menys que tot això: poder-se dedicar al dolce far niente. Aquesta planificació proporciona un gran plaer i injecta en tothom qui ho practica una bona dosi d'optimisme i fa que ens revitalitzem professionalment.
Què passa quan surt el Ministre Corbacho de torn i ens diu que ara ja no ens podrem jubilar als 65 anys, sinó que haurem d'esperar dos anys més, sense que això signifiqui cap mena d'avantatge evident per a nosaltres? Doncs que aquell optimisme i aquella revitalització se'n van directament a fer punyetes. Pensem que el nostre projecte vital se'n va pel pedregar i retornem a una posició de pessimisme i desànim. Fixem-nos bé en el concepte: projecte vital. És a dir, un projecte de vida, un projecte que es farà si un és viu i si aquesta vida li dona prou qualitat per a fer-lo realitat.
No és bo, no és estat del benestar, jugar amb el projecte vital de milions de persones perquè causa el què he dit: desànim, desconfiança, sensació d'injustícia, i, sobretot, la convicció profunda de que el que s'ha guanyat renunciant a moltes coses no ha servit absolutament per a res... perquè Sr. Corbacho, de vida solament n'hi ha una.
Com sempre, els polítics d'aquest país es miren el curt termini, perquè això, com el totxo, pot proporcionar beneficis fàcils i immediats. En lloc de plantejar-se una reforma de les pensions a llarg termini, la proposem per abans d'ahir quan ja hem fet tard, i exigim a moltes generacions un sacrifici que no els proporcionarà a elles, ni a les futures, cap mena de premi vital.
Deixeu que els qui ja tenim projecte vital el puguem complir.
jaume molsosa