Una bona fotografia

A vegades he criticat algunes fotografies que es publiquen als mitjans. Avui toca felicitar. Felicitar a David Airob per l’esplèndida imatge de Teresa Pàmies que es publica avui a la portada de La Vanguardia. Un personatge com la Teresa, amb mil facetes, és difícil de copsar. Asseguda en un banc d’algun passeig, la Teresa mostra la serenitat dels anys viscuts, la seva determinació i, amb un mig somriure, la satisfacció de la feina ben feta. Tots aquests trets em sembla veure en aquesta formidable imatge. De nou, felicitats.






Publicat a La Vanguardia el 15.03.2012

L’hora del pati

A ran d’un article de MaiteGutiérrez a La Vanguardia del dia 12 de març m’han vingut a la memòria els anys d’escola, i sobretot “l’hora del pati”. He de dir que jo no tinc un record gaire agradable dels meus anys escolars; més de dotze cursos amb els “hermanos” de La Salle i la dissort d’ensopegar professors no massa lúcids i violents m’han marcat la memòria. Només se salven els patis, carrer a part. Allà sí que era feliç jugant al què fos, lluny de la mirada torquemadiana del frare de torn, procuràvem esbravar-nos de mala manera. S’hi valia tot, dintre de les normes que nosaltres mateixos dictàvem i qui si no les respectava era bandejat sense massa miraments. I ens barallàvem i muntàvem guerres a cops de roc, aprenent així que les guerres poden deixar-te ferides i que t’hi pots fer mal. Solucionàvem conflictes, a les bones o a les males, i respectàvem els qui posaven pau. Si jugàvem a futbol, a “taqui gol” perquè calia repartir el camp, ho fèiem sense àrbitres ni senyos, i funcionava: “falta, falta!”, cridava algú, i es plantava la pilota. Si jugàvem a flèndit, calia no travessar les ratlles i respectar les distàncies i, sobretot, no llaurar. Si era a cavall-fort, s’admetien les patacades de tota mena i potència: el què comptava era ensorrar-lo i no s’hi valien els ais i uis d’alguns gallines. I així vam créixer, i ens vam fer grans. A mi, us ho puc ben assegurar, em va fotre més la classe que el pati.

Ara resulta que hi ha pedagogs que volen posar mà als patis. Què coi és això de què els nens juguin al què els agrada? No pot ser, cal posar-hi ordre , regular-ne els jocs i revifar-ne d’antics (a mi m’agrada molt de jugar a caliues, però potser als nens d’avui no gens). Per a arribar a conclusions certament discutibles, l’article no dubta en fer diferències sexuals i divideix el pati entre masculí i femení i, tota vegada que el Ges passa per Torelló, la periodista aprofita per dir-nos que les pobres nenes queden relegades i els seus jocs es fan “invisibles”! Grandiosa hipèrbole! Si les dones ja són invisibles al pati de l’escola i a partir dels 30... Bé, deixem-ho córrer. Solament dir que per la majoria dels homes no hi ha dona invisible i en canvi si que hi ha dones invisibles per a les pròpies dones. Però això es un altre tema. Tornem al pati, que és més divertit. A l’escola Thau, de Barcelona, fan experiments que no van:

“...la filosofia que també segueixen al centre Thau: convivència i diversitat. Ja fa tres cursos que van retirar la pilota de l'esbarjo els dijous. Què va passar llavors? "Els nens jugaven a imitar personatges de sèries de dibuixos, a tocar i parar o a fet i amagar, però no sortien d'aquí. Els alumnes deien que el dia sense pilota era el pitjor de la setmana i d'alguna manera ens vam adonar que hi havia un punt de creativitat soterrat”.

Creativitat soterrada, carai quin concepte pel pati! Com que la cosa no tenia futur ha provocat “que aquest curs hagin iniciat un projecte educatiu entorn del joc. Han recuperat activitats tradicionals amb l'ajuda de l'expert Oriol Ripoll, els tutors i els professors d'educació física s'hi han implicat i treballen aquests aspectes amb els alumnes, i els monitors del pati i de l'hora del menjador també han estat formats i aprofiten el material de gimnàstica”. Ara, “surten al pati i formen diversos grups de manera espontània”, tal com es pot veure a la fotografia en la qual un “grup espontani”, ordenadet i ben format, practica el noble i creatiu esport de la cursa de sacs, sota l’atenta mirada de la senyo.

És lloable, evidentment, l’esforç dels mestres, però estèril i el què és pitjor gens bo pels alumnes. El pati és quan tens l’oportunitat d’allunyar-te de l’autoritat, de decidir les teves regles, d’exercir el poder, de posar pau i treva als conflictes, d’aprendre que sempre n’hi ha una de més valenta que tu i tot, tot, tot, sense la intervenció dels adults. El pati no és una extensió de la classe, del món del mestre, sinó l’espai on aprenem a viure autònomament. Ara, quan algú es fa una rascada al pati, se’n va corrents al la senyo que li curi i aprofita per queixar-se si ha estat culpa d’algú; nosaltres acompanyàvem el ferit a la font, li rentàvem la rascada i aprofitàvem per avisar de que ser un xivato era mala cosa.

El pati en definitiva, era l’espai de l’anarquia escolar absoluta, on unes regles mai escrites i que tothom sabia, el feien extremament disciplinat. Nanos del país, aixequeu-vos! Per un pati lliure i sense baldes!

Mal, senyor Rivera, em fa mal

Les declaracions del senyor Albert Rivera sobre la sentència del català, m’han fet mal. Si les hagués dit un neci, no n’haguera fet ni cas, però el senyor Rivera és un llicenciat a qui “sólo le importan las personas”.

Algú recorda els fundadors d’aquest grupuscle polític? Allà pel 2006, membres del Foro Babel, intel·lectuals d'esquerra contraris a la política de normalització lingüística, va proclamar el seu manifest. Hi havia Albert Boadella, Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Arcadi Espada i Xavier Pericay. On són ara tots aquells venerables dinosaures? No crec ni que es dignin a militar a Ciutadans. Senzillament, com a progenitors immorals, després del part, van abandonar la partera deixant el seu fruit en mans de gestors arribistes i trepes, entre els quals va destacar l’Albert Rivera, antic militant pepista. Ja aleshores vaig escriure sobre la retirada d’aquells excelsos fundadors i vaig fer de profeta: la vaig clavar. Ara, qui fa de profeta és el senyor Rivera i ens diu que el nostre sistema d’ensenyament té els dies comptats. I ho fa amb el desvergonyiment que proporciona la ignorància i l’estultícia de la seva joventut estúpida, de la seva ambició política i, perquè no, des del seu odi profund al poble de Catalunya. Ja no em queda res més per pensar que hi ha mala fe, no en les paraules, que fóra disculpable atenent la ignorància, sinó en el pensament. I no descontextualitzo: el senyor Rivera ha dit el què ha dit i prou.

Per acabar-ho d’adobar, només cal escoltar les declaracions de la senyora Consuelo Santos Neyra al Matí de Catalunya Ràdio, comparant el tracte que es dóna al castellà amb el que rebien els negres dels anys setanta als EEUU. Cuca Santos, madrilenya, 42 anys, militant del PP té la barra de dir que la seva actitud no és política i presumeix de tenir el nivell A de català (és el primer que diu a totes les entrevistes). El nivell A són les beceroles de la llengua i no contempla l’expressió escrita. La senyora Cuca diu que “no habla catalán porqué no se siente cómoda”. Aquest és el sostre d’aquests paladins de la justícia.

Però tornem al senyor Rivera, aquell a qui “no le importa qué lengua hablas”, el profeta de la llengua. Les seves paraules són ofensives per mi i per tots aquells que vam haver d’aprendre la nostra llengua materna a la clandestinitat. Que potser no sap que escriure Vic en lloc de Vich era pena de clatellada i presó?

Pobre senyor Rivera. Em permetré una petita llicència amb la frase de Francesc Pujols: “La llengua catalana rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. No es faci il·lusions don Albert, no es faci il·lusions. Per molt despullat que vagi, se li veu la ploma.

A rebolcades amb l’herència, encara, o Rigoberta Menchú, maia

Em van sorprendre les declaracions de Rigoberta Menchú a Catalunya Ràdio del passat 2 de març; sorprendre i entristir pel fet de què una Premi Nobel de la Pau hagi derivat cap a postures que entenc no gaire modèliques. De primer carrega contra occident amb una crítica oberta al sistema democràtic, segons ella implantat pels europeus al seu país, i expressa obertament els seus dubtes sobre la seva idoneïtat  per a conduir el seu poble, un poble indígena diu ella. Diria que, o bé a la senyora Menchú no li agrada ara la democràcia o bé la confon amb el sistema polític. Res a veure una cosa amb l’altra. Es pot no estar d’acord amb el capitalisme però, això no ens ha de fer dubtar de la democràcia. Entenc certament perillosa aquesta deriva.

Després, contempla la realitat des de dues endogàmies: la de les dones i la del poble maia. Si es vol governar un país, si es vol influir al món, un Premi Nobel ha de tenir la capacitat de no quedar-se en cercles reduïts; no pot limitar-se a problemes tribals (amb tot el respecte), sinó que la seva mirada ha d’anar molt més enllà: una dona sàvia ha de parlar per tots, les que són dones i els que no i els que són maies i els que no.

Finalment, parla de l’herència que occident els ha deixat. En un text anterior ja parlava jo d’herències, en concret la que deixem als nostres fills, i deia aleshores que tothom ha de carregar amb la deixa dels antecessors. Sigui bona o dolenta. Ara la senyora Menchú sembla espolsar-se, excusar-se, en occident per a justificar un fracàs personal polític. En les dues ocasions que s’ha presentat a les eleccions al seu país, Guatemala, ha obtingut uns resultats mediocres; a les darrers del 2011, amb una coalició de diversos partits, va quedar en sisena posició amb un 16,16% dels vots. No és massa enraonat donar la culpa ara a una història que va acabar ja fa uns quants lustres. Amb això no vull exculpar als “conquistadores” de les bestieses que van cometre estossinant i convertint a cops de creu. El que entenc és que cal aixecar-se d’una vegada, deixar de llepar-se les ferides i moure’s. Tenim el què tenim i prou. Es pot mantenir memòria històrica, es poden honorar avantpassats i reivindicar l’orgull de poble. Però cal caminar i deixar de banda raonaments que no duen enlloc més que a disquisicions estèrils. Occident té la culpa que té i el poble maia i la senyora Menchú tenen el dret i l’obligació de posar-se en marxa i de lluitar pel futur. Transmetre laments no ens ho podem permetre. El que calen són missatges de confiança i fe en les possibilitats pròpies i, sobretot, en les dels nostres fills.

Per tot això m’han sorprès i inquietat les paraules de la senyora Menchú, que, penso, han estat pronunciades no des d’una defensa del poble, dels febles, sinó des del fracàs personal. Una postura certament gens noble, o Nobel.

Podeu sentir l'entrevista completa.

Atraquem BP

Espaterrant:

Fa uns dies sentia que a Espanya calia un ajustament de 40.000 milions d'Euros.

Ahir llegia que BP (British Petroleum) ha pagat 19.000 milions d'Euros pel desastre petrolier al golf de Mèxic.

Que una sola companyia privada pugui pagar la meitat del problema de tot un país em sembla vergonyós.

Jo, de l'Estat, atracaria directament BP i la meitat del problema solucionat! Sense remordiments.

La mare de totes les rotondes

Voldria felicitar l’Antoni Puigverd pel seu article de divendres 2 de març a La Vanguardia. La seva anàlisi del PSC usant l’analogia rotondística em sembla magnífic i encertat. A mi em passa alguna cosa semblant amb les rotondes: el seu excés demostra que l’ésser humà és l’únic animal capaç de complicar les coses més fàcils. Aquesta habilitat és d’una profunditat inesgotable. Deixant a part el símil polític, voldria aportar la meva pròpia experiència sobre aquestes monstruositats arquitectòniques.

Hi ha, resumint, dues menes de rotondes: les petites i les grans. Les de diàmetre petit són inútils perquè no deixen espai a la maniobra; les útils són les grans, que permeten les incorporacions i sortides amb la superfície suficient com per no entretenir el tràfic i aportar seguretat. Fins aquí bé, però quan la rotonda deixa de ser gran i es converteix en enorme la seva inútil fastuositat és manifesta. De primer, la rotonda no era més que una plaça al voltant de la qual els conductors miraven d’endevinar, en un amena de joc, la sortida adequada. De mica en mica, ministeris i ajuntaments van anar transformant la seva funció merament ordenadora en una mena de galeria d’exposicions artístiques de la mena més diversa. Autèntics i mastodòntics espantalls ha aparegut per les carreteres del país. D’altres vegades, la vegetació que s’hi planta és paradoxal: a Osona, prop de sant Hipòlit, de primer hi van posar palmeres, arbres típics de la regió. Quan algú els va dir que bé, però que potser a l’hivern la seva salut se’n ressentiria ho van canviar de seguida: oliveres, també arbres molt propis del país.

Per motius personals visito amb certa freqüència la ciutat d’Alcanyís. Fa uns anys va començar la construcció del que de bon primer es va anomenar Ciudad del Motor i que ha acabat amb el bonic i nostrat Motorland, per allò de la globalització lingüística. En definitiva, un circuit automobilístic que per sí mateix ja mereixeria un tractat. Per a facilitar els accessos a la instal·lació als aficionats, responsables i polítics van prémer l’accelerador perquè el Ministerio construís la demandada variant, d’altra banda necessària. Es va aconseguir i, per posar la cirereta al pastís hi van construir dues rotondes formidables. Són dos cercles de més de 15o m de diàmetre de terra argilosa i desèrtica al mig dels quals s’hi ha plantat mitja dotzena de miserables oliveres i, evidentment, dues “escultures” informes de pare desconegut. En total, cada rotonda significa un recorregut de gairebé mig quilòmetre, per la qual cosa si un hom les ha de travessar totes dues dona una volta (mai més ben dit) de més d’un quilòmetre. Quan comences el recorregut, uns grans rètols indiquen les diferents sortides, però, com que el desplaçament s’allarga, quan hi arribes ja no et recordes d’on passes i amb cartells tan aclaridors com “camino” no et faciliten les coses.

Us recomano que si aneu per Alcanyís, ni que sigui per curiositat malsana, feu un volt per aquestes superbes rotondes. La panoràmica circular és espectacular. Això sí, no us distragueu excessivament: us podríeu trobar encantats, marejats i esmaperduts en un cercle diabòlic infinit. Rotund!

P.D. Malgrat que he recercat per tot l’espectre www no he pogut trobar una imatge millor. Prometo que quan vagi per Alcanyís hi faré una fotografia, panoràmica per descomptat.

L’herència dels nostres fills

A ran de les protestes d’estudiants, hi ha veus que es pregunten per l’herència que deixarem als nostres fills. I s’ho pregunten de manera acusadora: ben bé podrien dir “quina porqueria d’herència” i sonaria igual. Jo no hi estic pas d’acord: tots rebem l’herència que rebem i prou; totes les generacions han rebut l’herència que els ha tocat, i prou. Aquesta herència no pot ser mai una excusa. Pobrets, els nostres fills, què els deixarem? Com s’ho faran, de tan malament que ho hem fet nosaltres? A totes les generacions els ha tocat viure el moment que sonava, ningú no l’ha triat; nosaltres tampoc.

Els meus avis van deixar als meus pares una postguerra terrible, amb fam i misèria, i amb una dictadura que va durar quaranta anys. Semblaria aquesta una herència gaire galdosa? Van voler els meus avis aquesta deixa, en van ser responsables potser? Ningú no ha donat mai la culpa a ningú, tothom s’ha carregat a l’esquena el passat de la humanitat i ha tirat endavant. Aquesta és la vocació que ens cal. No podem caure de nou en la sobreprotecció nefasta dels nostres fills, sinó que els hem d’educar (o els hauríem d’haver educat) en la lluita persistent de la humanitat per sobreviure amb la major dignitat possible; sense excuses. Que si el desig no s’acosta a la realitat, no ha de ser frustrant. Anem malament si, en lloc de desig, els transmetem abatiment.

Els nostres fills, com nosaltres, com els nostres pares, com els avis, s’hauran d’espavilar, lluitar, avançar, ensopegar i aixecar-se tal i com ho ha fet el gènere humà des dels l’inici del temps fins avui. I ells són prou valents i prou capaços, preparats; també tenen el llibre dels errors i la llista de greuges; posseeixen més experiència col·lectiva que ningú. En lloc de lamentar-me i llepar-los la ferida abans d’hora, jo prefereixo transmetre’ls l’esperança que ells ho faran millor que jo. En lloc de les meves llàgrimes, del meu plany, tindran tota la força, tota la fe, que jo encara em veig capaç de transmetre.

Publicat a La Vanguardia del 04.03.2012.

Responsabilitats

Ja fa dies que sento parlar de responsabilitat. La responsabilitat que demanen els polítics, i d’altres actors socials, al poble per enfrontar les mesures econòmiques extremes que ens proposen. En aquest cas, responsabilitat vol dir: accepteu les nostres mesures perquè són les úniques; no protesteu gaire, o gens; no sortiu al carrer; accepteu una reforma laboral que fa somriure als patrons, etc. Em sona a d’altres temps.

A tots ens demanen responsabilitat. Però quina ha estat i és la nostra responsabilitat? Jo mateix m’he passat trenta anys treballant, pagant els meus impostos, reciclant, circulant a 80 km/h, posant filtres ignominiosos a les aixetes de casa, pagant els serveis públics cars, cotitzant a la seguretat social, suportant reduccions del sou, estalviant, pujant un fill sense ajuts, pagant la universitat, pagant la mútua... i així anar fent. També he ajudat als meus conciutadans, he participat en projectes de la comunitat, he fet la feina ben feta, he usat poc els serveis sanitaris, no he abusat de la cosa pública i he respectat el comú de tots. Cert és que no sempre ho he aconseguit i alguna vegada m’he saltat els 80 o he gastat un mica massa d’aigua, però en general em poso un més que acceptable aprovat en tota la meva responsabilitat. I pregunto: què cony més havia de fer, per ser responsable? Ho dic amb tot l’orgull: jo he complert amb la meva responsabilitat.

Aquesta genteta que ara em demanen ser responsable, ho han estat ells? Han administrat els nostres polítics la riquesa generada pel treball amb responsabilitat? Tenen el dret de demanar-nos, quan no exigir-nos, que siguem responsables?

És solament una pregunta, potser retòrica?

El llenguatge els traeix

El cap de la policia de valència, Antonio Moreno Piquer, qualificava als estudiants d’”enemigo”, en una mostra d’argot casernari certament qüestionable. De lapsus linguæ qualificava l’expressió el ministre del ram, Jorge Fernández. Però el ministre s’equivoca i les manotades que clavava a la taula el senyor Moreno en parlar ho confirmen. No és una llacuna mental el què el va impulsar a pronunciar “enemigo”, sinó la profunda creença en què qui es manifesta és un transgressor del “orden establecido”, un sentiment arrelat en la dictadura latent que encara és viu en molts personatges de la policia o de la judicatura, per exemple. En realitat els emprenya la democràcia perquè han de passar comptes amb els representants del poble; perquè no poden dir bestieses sense que no els costi un ral. I no està pas sol don Antonio. A la portada del diari La Razón d’avui podem llegir, amb un vocabulari molt propi, com parla del “cabecilla del sindicato” i de “guerrilla urbana”.

Potser La Razón titllaria don Mariano de “cabecilla” del PP, que practica la “guerrilla política” contra l’”enemigo” que és Catalunya, per exemple?

Maradona versus Alicia

A La Vanguardia d’ahir, 24 de febrer de 2012, el Màrius Carol escriu sobre Maradona i diu: “Maradona no sap estar callat. És incapaç de resistir-se a deixar anar qualsevol ocurrència davant un micròfon. Necessita la notorietat imperiosament. La seva carrera està sembrada de frases desenraonades, unes de divertides, altres d’ofensives, unes terceres d’absurdes”. Si en el lloc on diu Maradona hi posem Alicia (Sánchez-Camacho) podrem comprovar com la frase conserva el seu sentit.

Ja fa dies que la veu histriònica de l’Alicia em ressona orelles endins: s’ha cregut que és la presidenta de la Generalitat a l’ombra i s’enfada i remuga quan algú belluga alguna cosa al país sense el seu permís. A mi em sembla que s’equivoca i que, envalentida per uns resultats conjunturals, pensa que ara sí que sí, que convertirà Catalunya en el que vol el PP: una sucursal pagadora de Madrid, callada, contenta, folklòrica i sempre disposada a deixar-se fer. Ella doblegarà, com els agrada dir als messetaris, la mesella Catalunya. Potser és la vanitat, com diu el President Pujol, el que la perd. També la vanitat, i també l’ambició política. Se li nota quan va a Madrid i es passeja entre ministres amb el seu somriure esperpèntic, lluint una imatge que, a voltes, li dona un aire de ravalera.

L’Alicia s’equivoca, tanmateix, en dues coses. Com d’altres unionistes, només usa el seu escó al Parlament com a aparador per mostrar-se a la política espanyola en postures diverses que a voltes, i com diu en Màrius, són desenraonades o ofensives. Com quan assalta Òmnium Cultural: és desenraonada perquè l’entitat està poc subvencionada i viu majorment de les aportacions dels socis; és ofensiva perquè sap que toca la fibra de molts patriotes. Tot però li dóna punts a Espanya. En definitiva, un escó per l’Alicia, i per extensió a qualsevol altre unionista, és perdre un treballador per Catalunya. D’altra banda, l’erra en pensar que pot peperitzar Catalunya. Aquest és un país de pensament ocult, amb una arrel molt enfonsada a la terra, que no paga traïdors i que, a la llarga, sempre acaba passant factura a l’actitud doble, a l’actitud caragirada.

“El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, va escriure Francesc Pujols. Apunti-s’ho, Alicia, i, en la profunditat de la seva neurona, pregunti’s si no l’estarà cagant.

Duros a quatre pessetes

A mi em fa l’efecte que Sheldon Adelson ens ven duros a quatre pessetes, i també crec que ningú no en ven de duros a quatre pessetes (excepte a la boutade de Rusiñol). És preocupant que els nostres polítics obrin ulls con taronges davant d’uns quants milions, agitats amb segones, davant dels seus nassos àvids d’història. Ja fa molts anys que vaig aprendre que en aquesta vida ningú no regala res, i menys un capitalista l’objectiu del qual és fer diners ràpid, com més millor, pagant el mínim d’impostos i utilitzant camins obscurs si cal. I el joc no és precisament un dels negocis més nets que existeixen.

No puc entendre com gent intel·ligent es deixen enlluernar pels diners fàcils, que no exigeixen gaire esforç i amb resultats (teòrics) a curt termini. Aquesta miopia sempre m’ha tingut distret, perquè afecta compulsivament a ments dirigents que haurien de veure millor que ningú els negocis de fireta. I no és així; sempre acaben caient a la trampa i solen deixar un rastre de desil·lusió, quan no desastres irrecuperables. Que no serveix de precedent el cas dels Monegros, el projecte Gran Scala? En què ha acabat? Doncs en una presa de pèl massiva. Algú es creu que Adelson ve aquí a crear riquesa, o a fer-se ric? S’ha pensat en la despesa energètica que representa: aigua, electricitat? Quin cost ambiental tindrà? I diuen que s’hi podrà fumar! Els hotelers i restauradors del país estaran contents.

Potser fóra millor optar per inversions amb rendiments més permanents, més arrelats al país, més treballats. Els negocis fàcils no han estat mai duradors. Quin valor afegit aporta un casino, que no sigui el d’apoderar-se, sense miraments i amb avantatge vergonyant, dels diners de la gent? Algú em pot explicar quina bestiesa no és jugar-se els quartos a l’atzar? Que no s’ha entès encara que de riquesa només se’n crea treballant, creant, inventant, suant, perdent, guanyant? L’experiència, per dues vegades en 30 anys, de l’enganyifa immobiliària hauria de ser suficient; convertir una necessitat, com és l’habitatge, en objecte d’especulació ha estat un error enorme que ens ha dut a la ruïna. No hi tornem!

I l’Adelson no ens aixeca pas la camisa, sinó que són els nostres dirigents que s’abaixen els pantalons. No comprem duros a quatre pessetes. No existeixen.

Avui el xot canta a Santa Creu

Avui el xot canta a Santa Creu.

Un cant eixut, lleu, per l'ànima jove de cal Roset.

Albiro ara aquell temps de cacera i fred,

de l'escalfor amiga a la cuina vella,

de llustres...

Sabeu què és el llustre?

El llustre és la llum màgica de l'alba,

el moment just en que l’aurora es beu la nit

enmig de l'esclat tebi dels colors del dia,

l'instant del bon caçador.

És el moment en què un calfred

t'esgarrapa l'espinada i el moll de l'os s'encongeix

perquè la vida et corri de pressa per les venes.

Perquè això et passi,

perquè el plaer de la naixença

et sigui present, has de ser una mica savi,

tenir al costat qui t'ensenyi:

aquestes coses que no estan fetes pels necis.

Al cap d'amunt del carrer Nou,

a Santa Creu, avui hi canta el xot.

Vic, setembre 20,

2012

Ahir va morir la Mª Dolors Riba.

Per a ella, i pels qui l'estimen, aquest poema.

Darwin de nou

Darwin va teoritzar sobre l’evolució de les espècies, basada en la selecció natural dels individus: sobreviuen els qui millor s’adapten. Portats per un sentiment humanista, els científics de l’època van acceptar amb naturalitat que les espècies experimenten canvis al llarg del temps, perquè sinó s’extingeixen davant dels canvis de l’entorn. Contràriament, que aquesta evolució estigués regida per una selecció natural, no els va semblar tant bé i la van combatre. Duts per principis morals, no podien acceptar que l’home fos el llop de l’home. Encara que finalment la idea es va acceptar, ho van fer deixant l’espècie humana a part: no era possible tornar a la llei de la selva.

Aquests dies observo com, a causa del problema de l’atur, es fan reportatges als mitjans sobre com aconseguir feines, sobre llocs de treball a l’estranger, cursos de formació i altres. Veig també el programa “Mestres” a TV3 i el pensament dels ensenyants. Escolto opinions de sociòlegs a les tertúlies de Catalunya Ràdio o RAC1. De manera explícita, potser no del tot conscient, es fa una lloança de l’esforç, de l’excel·lència, de formar persones “preparades”, mentalment fortes, flexibles, etc., etc. Vaig trobant que, de mica en mica, es va cap a la selecció (natural?) de les persones: les que no s’adiguin amb aquests models d’individu no tindran un lloc mínimament còmode en el medi actual. Eduquem en la competència i la competitivitat i això genera violència, la violència lluita i la lluita l’anul·lació del feble. Els qui no s’adaptin, no tenen futur.

És la meva una visió esbiaixada, negativa, equivocada? Doncs estaria bé que algú em tragués ràpidament del meu error i Darwin no tingués raó. O que em convencés de què, malgrat la bondat del pensament darwinià, la humanitat n’està exempta pel sol fet d’estar feta d’humans.

La protesta del qui té...

La Vaga
La Gala

Vull concentrar aquestes ratlles en dos col·lectius ben diferents que aquests dies s’acosten per a reclamar diners: els empleats de TMB i els cineastes de l’Acadèmia Catalana del Cinema. Sota una lleugera capa de reivindicació social, en realitat solament s’amaga la cridòria per la conservació de sous i privilegis. Els uns diuen que van a la vaga perquè s’han apujat les tarifes del transport públic; els altres mosseguen barroerament la mà que els peix reclamant una cultura per a tothom. Als primers, en realitat, els seus conciutadans els importen un rave fregit i convoquen una aturada pels dies en què, a la ciutat de Barcelona, hi ha un congrés important que podria ajudar a molts a treure el ventre de penes. Als altres tan se’ls en fot si tenim cinema per a tothom, en català i de qualitat; els cal conservar subvencions, prebendes i glamour per sobre de qualsevol crisi. De debò els importa a uns i altres que veïns, amics o coneguts estiguin a l’atur i a punt d’esgotar-ne la prestació? Ras i curt: els interessa la seva butxaca i prou.

Jo no he estat mai empleat públic i subsidiat; he treballat sempre a l’empresa privada o bé per compte propi (autònom). Us puc assegurar, a funcionaris i demés, que no hi regalen res. Cada dia, quan arribes a la feina, saps que t’hauràs de guanyar no el sou, sinó el lloc de treball, la pervivència a la feina, quan no és la supervivència. Ara sembla que només són els “no privats” els qui paguen les retallades, perquè són els únics que bramen, però els seus companys no ho fan perquè ja no els queda ni veu ni seu. No trobo justificable aquetes actituds insolidàries i corporatives que solament pretenen el benefici propi i miop.

Per això us convido a escoltar, si teniu temps i ganes, el senyor Miguel Àngel Arias, president del comitè d'empresa de TMB, i a veure la gala dels Gaudí. El primer és una mostra de la pobre argumentació d’una vaga inapropiada, d’un sindicalisme tronat; el segon, un exemple de potineria espectacular.

El meteoròleg enfadat

Els meteoròlegs estan que trinen: solament ens hem equivocat de 60 km!, deien aquests dies quan els plovien crítiques de tot arreu per l’exageració dels seus pronòstics. Per la TV s’afanyaven a ensenyar-nos paisatges nevats (més aviat nevadets), o innivats com els agrada de dir tècnicament, termòmetres agònics i ventades descomunals. Crec que va ser dissabte, a Catalunya Ràdio, que el Tomàs Molina es va queixar amargament i ahir, dilluns, no va aparèixer al programa “Espai Terra” de TV3: ens ha castigat.

Crec que els homes del temps, en general, va predir prou bé el temps que faria i que més afinament és gairebé impossible. Tots podem comprendre que una bufada de vent pot engegar pel pedregar una predicció; el temps és així, boig, canviant i, si em permeteu... imprevisible. Però com que els humans necessitem conèixer el futur pressionem homes i mitjans perquè ens proporcionin una bona profecia.

Què fa doncs que les ires dels ciutadans descarreguin sobre les testes dels molines, mauris, nadals, cordomins i companyia? Jo crec que no són pas els errors que cometen, com ja he dit del tot comprensibles, sinó les formes, la presentació, el farciment. L’acudit de Ventura & Coromina a La Vanguardia del dia 7 de febrer ho il·lustra amb santa clarividència. Els meteoròlegs d’ara fan por. Més que oferir-nos prediccions ens amenacen amb desastres, en definitiva... exageren. Ens parlen del fred com si fos una maledicció, de la pluja com si fos del diluvi, dels llamps amb efectes de bomba nuclear, de núvols com platets voladors i així anar fent. Les temperatures han de batre rècords, i també els litres caiguts i els centímetres de neu i l’alçada de les onades. I aquesta manera de presentar fa que molts oients es muntin un pel·lícula, en lloc de fer-se una imatge de la realitat que pot ser.

Homes i dones del temps, baixeu del núvol, peus a terra, sentit comú. El temps és el que és i prou. El meu avi, quan feia fred, deia que era hivern.

Del femellisme imperant (III)

Benvolguda Sílvia Coppulo,

Dissabte vaig poder sentir una part del seu programa “El suplement”, que emet Catalunya Ràdio, en una secció en què es parlava de separacions i divorcis. Oberts els micròfons als oients, una senyora va opinar que els trencaments de parelles amb fills es converteixen moltes vegades en problemes pels avis, fent referència als néts que es queden sense un dels progenitors. En un gir gairebé automàtic, vostè es va apressar a corregir la senyora, puntualitzant que eren les àvies qui en patien les conseqüències més durament.

Em va fer mal. A casa meva, les dones han tingut importància, però no pas més ni menys que els homes. El menyspreu permanent per la figura del pare, l’home, el company, l’amant, el marit, per a reafirmar la superioritat de la dona en qualsevol terreny, em fa mal. I no tant per mi, que no tinc motiu de queixa, sinó per aquells que ja no poden aixecar un fil de veu.

Tenia tres tiets que van fer la guerra. D’un d’ells, en Ramon, fa poc en vaig llegir el relat descarnat, extraordinàriament colpidor que va fer, en quatre folis atapeïts i escrits a màquina, de la seva experiència bèl·lica. El patiment i la por que va suportar hi és explícit, malgrat la fredor frapant de la narració: la batalla de l’Ebre no era un problema d’escala de veïns. D’un altre tiet, Nicolàs, sé que, en acabar tres anys de guerra i quatre de mili, va haver de tornar a casa a peu; des de Madrid, 500 km de camins de fang, dormint en pallisses i cabanes de pastor, amb els peus llagats i l’ànima tremolant. Del tercer, Miguel, en puc dir que un obús de Franco va caure prop de la seva trinxera. Va quedar colgat de runa i fins unes quantes hores després no va ser trobat i encara el van donar per mort. Quan ja era a la caixa del camió enmig de cadàvers, algú va veure que bellugava i el van dur a l’hospital. Amb més de 70 anys, la família va trobar una medalla, una condecoració, que ell va llençar a les escombraries. Aleshores, aquests tres homes eren solters, avui dos d’ells ja són morts. Estic més que segur que les seves mares van patir molt, però no pas més que ells ni que els seus pares. El meu avi patern, pare del Ramon, va anar content a inscriure el seu fill al registre civil. Havia nascut prop de les dotze de la nit i el jutge de pau li va deixar triar a l’avi si el volia a l’any nou o al vell. L’avi va triar el vell. Aquesta vel·leïtat li va costar al seu fill haver de fer la guerra amb la quinta del biberó. L’avi plorava com un nen la seva decisió i, quan en Ramon va fugir a Prats de Molló, el meu avi es va humiliar, esquerranós com era, davant les autoritats locals fins aconseguir el retorn del seu fill a casa. La vida dels tres tiets va quedar marcada per sempre. Els pares i mares, un cop el fill a casa sa i estalvi, van oblidar ràpidament la tragèdia.

El meu avi matern és la persona més bona i senzilla que he conegut mai: el prototip del pobre feliç. Amant del bosc, carboner i teixidor fi, treballava a la fàbrica quan l’amo li donava feina. Si no n’hi havia, en Jaume s’havia d’espavilar per mantenir la família: l’àvia Marieta, la Núria la meva mare, i la Montserrat la meva tieta. I encara li va sobrar temps per salvar el fill de l’amo del suïcidi. L’àvia va ser una dona depressiva, que passava llargues temporades d’insuportable melangia: l’avi no la va abandonar mai en el seu patir i, el dia que va morir als seus braços, l’avi va plorar-ne la mort amargament. L’avi era un cuiner formidable: les seva farinetes, les seves patates aixafades amb cansalada, el seu allioli eren gloriosos. Rentava, comprava, duia les seves filles a Barcelona i les deixava anar al ball d’amagat de l’àvia; i encara li quedava esma per riure i cantar. Només es permetia anar al cafè el diumenge a la tarda i, un cop l’any, assistir al què ell en deia “el sopar dels còmics” a Barcelona, un sopar de duro que explicava a boca plena.

Així com hi ha homes que han patit i molt, més que algunes dones, també avui hi ha avis que tenen cura dels seus néts. La meva dona, mestra des de fa gairebé quaranta anys, n’és testimoni. És que el nombre les fa més importants, més víctimes, si es vol, de situacions com la separació? A vostè Sílvia li agrada l’estadística, a tots ens agrada quan ens va a favor. Vostè, que és doctora en lletres, es recolza en els números per defensar postures; jo, que sóc només llicenciat, i en ciències, m’agraden més els arguments antropològics, humanistes, psicològics, per a explicar els actes humans. Sembla que uns quilos de més o de menys poden justificar certes lleis discriminatòries. Fa uns dies, la paraula d’una dona va ser suficient, “gràcies” a la llei, per tenir tancat un noi durant cinc mesos a la presó acusat d’una violació que no havia comès. La paraula d’ella valia més que la d’ell! Una legalitat, permeti’m, dubtosa. Però les estadístiques canten; no és la primera vegada que li ho sento a dir. En aquest punt li recomanaria dues reflexions. La primera la fa en Pep Guardiola, que diu que estan molt bé les estadístiques, però que els partits s’han de guanyar. L’altra, l’anècdota que explicava el meu professor d’estadística, Eduard Bonet, que contava que a Suïssa, allà pels anys seixanta, un polític de l’oposició va posar el crit al cel perquè l’atur havia augmentat un 100% en un any. I era cert, però no preocupant ni perillós; de fet s’havia passat de 5 aturats a 10. Heus aquí la validesa de les xifres. Jo, que sóc economista, li puc assegurar que el llenguatge dels números és més enrevessat que el de les paraules.

Per totes aquestes coses em dolen comentaris com el seu, Sílvia, com també em dol que qualsevol tema es converteixi, com per art de màgia, en un problema de gènere. Em sembla una paperinada discutir si els homes aparquen millor o pitjor que les dones, si ho fan més de pressa o més a poc a poc: si algú s’ha dedicat a estudiar això, que s’ho faci mirar. Dones com vostè, Sílvia, necessiten sempre comparar-se amb els homes per a ser? No cal pas que demostri cada dia que és dona, però sí que cal que ens convenci de que és bona; jo també ho he de fer, i sóc home. Em sembla certament penós que redueixi el valor que vostè, i altres dones, aporta a la humanitat a una simple comparació de gènere? Mai he jutjat ni un home ni una dona pel seu sexe; no els he pressuposat millors ni pitjors per aquest motiu, sinó que ben al contrari, en l’exercici de la meva professió, he defensat sempre l’assignació d’un lloc de treball per la vàlua del candidat. I ho he fet davant de dones! També, al meu voltant, he vist en poques ocasions, situacions de rebuig a la dona per un càrrec determinat, tant comptades que amb els dits d’una orella[1] n’hi hauria prou per comptar-les; i tragino més de trenta anys.

Als homes, en milers d’anys d’evolució, ens ha tocat un paper i a les dones un altre, mal ens dolgui als uns i als altres. Si la dona té tendència al sedentarisme, a la seguretat, a la recol·lecció, és positiu? Doncs no ho sé, però és així. I em sembla bé que hi hagi dones que lluitin contra això perquè creuen fermament que així es desprenen d’un paper social passiu. Però no es poden queixar de les conseqüències: hi ha coses que els aniran millor i altres no tant, perquè quan un hom pren una decisió vital és per bé i per mal (no cal dir que la vida també és renúncia). Per contra, vostè mateixa critica els homes que es fixen primer en els seus pits, però els aprofita, els pits i els homes, per obtenir una plaça d’aparcament més àmplia. No dic que no estigui bé aprofitar l’atractiu sexual, jo també ho faig, però si ensenyes els pits... te’ls miraran. És així. L’home caçador és fort, però si usa la força per a aconseguir algun propòsit no es pot doldre si després l’acusen de violent: ha de traginar-ne els efectes. És així. Cadascú és com és i és possible lluitar contra la predestinació, però amb conseqüències no sempre agradables.

El què he volgut dir amb tot aquest discurs, que ja se’m fa massa llarg, és que les dones i els homes són millors o pitjors, fan les coses més bé o més malament, no perquè siguin d’un sexe o d’un altre, sinó perquè depenen de les seves habilitats i coneixements. Per això em fa mal sentir, amb la cantarella acusadora de rerefons, que les àvies fan més que els avis. Des d’un altaveu com la ràdio, vostè és un corifeu que arrossega homes complaents, desitjosos de ser políticament correctes, i dones femeninament enardides cap a opinions discutibles, però que tenen impacte sobre qui els escolta.

Li demanaria dues coes: que el debat de gènere deixés de ser una conyeta dirigida directament a la línia de flotació de la condició d’home, pare, avi, amant o marit per esdevenir una conversa tranquil·la, no agressiva i equilibrada; que tingui en compte vostè i els qui l’acompanyen a l’aventura de la ràdio i tots nosaltres, pacients oïdors, anem tots, homes i dones, doctores i llicenciats, al mateix vaixell.

Benvolguda Sílvia, rebi una cordial salutació i el desig de que la vida li sigui propícia i la pugui viure amb plenitud.

---

[1] El Perich dixit.

Inútils prediccions, potineria radiofònica

Aquest dies el Tomàs Molina va de cul. Pel què es veu, una gran onada de fred siberià s’acosta pèrfidament a Catalunya disposada a deixar-nos a tots rient. Refotre! Sempre en condicional, això sí –aquests dies ho repeteix contínuament–ens anuncien que les temperatures poden batre els rècords enregistrats l’any 1956. Perquè a en Tomàs sempre li agrada parlar de rècords: com si tenir la temperatura més baixa de tots els temps ens signifiqués un premi.

Francament, l’alarmisme papanates m’enerva. Mai en tota la història els catalans havíem estat tan ben protegits del fred com ara amb sistemes de calefacció prou eficients com per aguantar fredorades intenses; a què treu cap doncs agitar el papu de la gelada? Cert que sempre hi ha persones que pateixen amb més rigor les inclemències extremes del temps, però... sempre com ara! Acostumats a una societat malferida per l’obsessió de la seguretat no podem resignar-nos a què la naturalesa, ni que sigui de tan en tant, faci el què li dona la gana i se’n vagi de burilla per camins extrems. I en Tomàs n’és un exemple eficaç. No es cansa de fer prediccions, això sí en condicional. I jo no em canso de preguntar-me, de què carai serveix una predicció que cal vetllar perquè la seva fiabilitat fa riure? Sempre s’acaba amb un “ho haurem de seguir de prop”. És evident que preveure qualsevol cosa és complicat; el futur sempre ha estat una preocupació molt humana i els profetes han abundat al llarg i ample de la història però, francament, si tot el què ens pot oferir la ciència meteorològica és el que en Tomàs ens canta cada dia per la TV bé podríem estalviar-nos alguna pela prescindint d’endevins fútils.

Ah! Però n’hi ha que li fan el joc a en Tomàs Molina. Na Tatiana Sisquella, des de la seva tribu particular, truca ràpidament a una senyora bielorussa, si no recordo malament, per a preguntar-li com ens hem d’abrigar davant del perill siberià. Na Tatiana –no serà un nom bielorús?–, na Tati pels amics, pregunta a la senyora per les capes que ens calen per no morir en l’intent d’afrontar quatre graus sota zero! La senyora que va sorgir del fred li respon que menys quatre graus no és fred, que el fred comença a menys quaranta! Xof! Gran lliçó d’humilitat. I que de capes res –allò de la ceba que agrada tant a les senyores–, que el què cal és una bona samarreta, un bon abric i un bon calçat. Amb sabates de taló no es combat gaire la rasca, ni amb gerseiets, ni rebequetes ni manyanites.

Bon Tomàs, apreciada Tatiana –Tati pels amics– no gaire lluny de Barcelona, a Torelló, a 90 km, els anys vuitanta vam passar un hivern prou dur, amb temperatures de -13, -14 o -15°C i ja ho veieu, sóc aquí ben viu. No vaig necessitar afegir res a la meva indumentària. El què ens cal de veres és sentit comú: si fa fred, abriguem-nos. I ja està.

Bocca di leone

Avui he sentit per TV3 la Montserrat Comas, magistrada de l'Audiència Provincial de Barcelona, expresidenta de l'Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere, parlar de les cinc morts de dones que s’han produït aquest gener. El seu discurs m’ha semblat prou enraonat i coherent a l’hora d’enfocar un tema tant greu. Ha arribat un moment però, en que ha comparat aquesta violència amb la que ha exercit ETA, en el sentit de la repercussió que té als mitjans i entre la societat. Per això ha demanat la “col·laboració i la implicació de tota la societat” per tal d’aturar aquesta xacra. Podríem discutir si la comparació entre ambdues formes de violència són comparables o no, però el què m’impulsa a escriure aquestes ratlles és l’apel·lació que fa a la corresponsabilitat ciutadana.

Quan l’administració no és capaç, ni amb el patrimoni de la violència, acabar amb algun problema d’ordre es dirigeix als administrats per tal de que l’ajudi. La impotència de l’administració provoca les crides de la classe política: tots ens hem d’implicar, denunciar... Quan l’administració no pot, vol convertir-nos a tots en policies del veí. No hi puc estar en més desacord, ningú no és el guardià dels seus conciutadans. A la Venècia dels dux hi havia una mena de bústies anomenades  “bocca di leone”. Els venecians que consideraven que algun ciutadà havia comès un delicte, podien escriure-ho en un paperet i dipositar-lo dins la “bocca” i el “leone” ja s’encarregava de mossegar. El poder havia convertit a tothom en policia i, en nom d’aquestes delacions, es van cometre un nombre elevadíssim d’injustícies a causa de falses denúncies. Que l’home em fa el salt, el denuncio per robatori; que el veí no em deixa viure, l’acuso de robatori; i així anar fent. Com que les denúncies eren anònimes, com ara internet, no hi havia perill de veure’s emmerdat en casos de fals testimoni, insults o difamació. Avui, si hi afegim que un home acusat de violència de gènere és immediatament detingut i considerat culpable fins que es demostri el contrari, entendrem que un hom hagi d’anar amb molt de compte a l’hora de fer segons quines insinuacions.

Hi ha dos principis que provoquen el rebuig instintiu a la col·laboració amb els cossos repressius. Primer: la col·laboració està en proporció indirecta al control que l’administració exerceix sobre la ciutadania; a més control, menys col·laboració. Segon: la col·laboració és directament proporcional a la confiança que inspira la llei –policia, jutges, fiscals...–  al ciutadà. Amb lleis cada vegada més restrictives i amb col·lectius tan discutits, com són mossos i judicatura, encara es pretén la col·laboració del poble. Em sembla francament excessiu.

Les “bocca di leone” van acabar essent elements de control dels propis ciutadans en benefici d’una pretesa “sicurezza della Repubblica”, per descomptat “sereníssima”.

Economia domèstica

Ja fa una colla d’anys vaig assistir a ESADE a la conferència que un pelut economista noruec va impartir per un grup de joves llicenciats. No en recordo el nom, i encara que m’he submergit en documents i he fet alguna trucada no hi ha hagut manera de recuperar la meva, de sempre, curta memòria i citar-lo. Em ve al cap però aquests dies una de les sessions que va impartir aquell víking pel-roig amb una pinta que avui titllaríem de progre-kumbaià.

Aquell home va demanar a un dels assistents si volia col·laborar en un experiment sobre el tema que discutíem: com definir la despesa necessària. L’elegit, un jove ben vestit, no ho va pas ser a l’atzar, em sembla ara a mi. Tots dos, professor i alumne, van mantenir un diàleg semblant al següent:

–   A Vostè li agrada la música?

–   I tant! Molt. Sobretot la música clàssica.

–   Bé. Així, deu anar a concerts.

–   Oh, no. La veritat és que no... no tinc temps. Però això sí, m’assec a la meva butaca, poso un disc i m’assec a gaudir-ne.

–   Caram! Així Vostè té un equip de música...

–   Un equip magnífic. Em vaig fer acompanyar per un amic meu, un especialista en so, i vaig adquirir un reproductor excepcional.

–   Seria complicat demanar-li quant li va costar?

–   Home, seria complicat, sí, bé... em sembla que..., més o menys, amb la instal·lació i tal... uns 50.000 € (preu actual).

–   Això deu proporcionar una gran qualitat de so...

–   És com si estiguessis a la sala de concerts. Puc sentir l’alè dels músics.

–   Així pot seguir la partitura amb fidelitat?

–   Bé, jo no en sé de música. De fet no la sé llegir una partitura. Però sí, sento vibrar cada nota, cada acord...

–   I Vostè deu escoltar música sovint, doncs. Amb un equip així i la seva afecció...

–   Home, els dies de feina no puc. Em poso a treballar d’hora, torno tard i no tinc gaire humor aleshores. Ara, els caps de setmana, per les vacances, llavors sí que m’hi dedico.

–   És clar. Està relaxat, pot seure amb tranquil·litat...  Bé, bé. I quantes hores hi dedica? Més o menys, no ve d’aquí, no cal ajustar al minut...

–   Home... doncs ben bé mitja hora ben bona. Però, això sí, de fons la hi tinc tot el dia!

–   Bé, si em permet, i partint de les seves respostes, puc deduir que... a vostè la música no li agrada massa, no hi entén gairebé gens, no va mai a concerts, no en sap apreciar massa la qualitat... i, de fet, hi dedica mitja hora a la setmana. Vostè creu que la seva compra obeeix al concepte de despesa necessària? Creu que per a satisfer la seva necessitat musical havia de dedicar-hi 50.000 € dels seus recursos, guanyats amb esforç?

–   ...

–   Si em permet: Vostè hauria passat amb un radio-cassette de poc més de 30 €.

No puc reproduir amb precisió les paraules, però poc més o menys, el fons del diàleg va ser aquest. El jove llicenciat va quedar una mica marejat, però va entendre prou bé el què el noruec li volia dir.

Quanta gent no compra per damunt de les seves necessitats? Si no compréssim més del què necessitem mai gastaríem més del què podem. O així m’ho sembla.

Del femellisme imperant (II)

La Joana Bonet es pregunta (El Rum-rum, La Vanguardia, 18-I-2012) perquè hi ha tantes dones que volen uns pits més grossos. En fa una bona anàlisi i fins un recorregut per la història de diferents estratègies femenines per estar sempre boniques. Està bé l’article, excepte per una constant que presideixen les anàlisis femenines sobre les misèries femenines: la falta total d’autocrítica. D’una manera o d’una altra sempre acaben donant la culpa als homes, a la societat (masclista sempre) dels seus patiments de gènere. Així, na Joana finalitza el seu article dient que cada dia més homes es fan engreixar el penis. Direm ara que la mida de la tita masculina és l’equivalent als pits femenins en matèria d’atributs sexuals? D’una manera o d’una altra la senyora Bonet, al llarg del seu article, deixa anar que, vulguis que no, si una dona entafora silicona a les seves mamelles és perquè els agrada als homes; fins i tot insinua que com que la majoria de cirurgians plàstics són masculins... I doncs, els homes s’operen perquè a les dones els agraden els pitos llargs?

No em sembla pas malament que homes i dones tinguin cura del seu cos, vagin nets i endreçats i que utilitzin la coqueteria per a sentir-se millor i agradar als altres. Altra cosa és la persecució malaltissa d’un ideal inexistent de bellesa, el 90-60-90, que du a moltes dones a convertir-se en espantalls artificials, a penjadors de maquillatge, roba, complements i implants; dones, en definitiva, de plàstic.  Una actitud que no fa distincions: les feministes i femellistes reclamen el dret a tota aquesta faramalla. Com a home he de dir que em fa por trobar-me una dona que, en la intimitat, allà on som ella i jo, no fóra res més que un pilot de fornitures. Em faria respecte i angúnia tocar uns pits de silicona! I si se m’esbotzen entre els dits? No, jo prefereixo les coses netes i naturals.

L’estiu és l’època de la pedra de toc pels cossos. Un hom va de vacances i es passeja, va al restaurant, a comprar i a la platja. Aquelles mateixes persones que has vist més o menys vestides, que has pensat que tenien un cos prou atractiu, es despullen ara, davant dels teus ulls sobre la sorra. Aquell veí atlètic, aquella dona atractiva, es transformen en penjarelles anodines quan es treuen la roba. D’entre tants cossos al sol, molt pocs, poquíssims, se salven. La majoria som panxuts, camacurts, arrugats, pitcaiguts o cuixagrossos. En definitiva, a la pràctica, la perfecció no existeix. Tot era un canaló amb el farcit mediocre. No se’n lliura ningú, ni homes ni dones, però aquestes últimes s’entesten, molt més que els primers, en aparentar el què no són, en convertir-se en andròmines artificials. Els homes, si em permeteu una victòria pírrica, no ens ho agafem tan a la valenta i elles, per justificar-se, ens titllen de barroers. Tot són maneres de veure-ho.

En definitiva, s’agrairia un punt de vista femení sobre aquesta necessitat de les dones d’embotxar-se al cos allò que no tenen; un punt de vista crític, sense necessitat de recórrer a la contrapart per a explicar-ho. Tot un  repte.

Barça - Madrid (?)

Que gran que és el Barça i que miserable el Madrid!


"Del partido del Real Madrid, del partido de Mourinho, ¿qué se puede decir? Planteó el mismo encuentro que plantearía el capitán del Costa Concordia si se hubiera sentado en el banquillo. Un encuentro cagón. Falta por ver si tomará la misma decisión que el tristemente célebre capitán y abandonará el barco antes de tiempo. Mourinho ha estrellado un trasatlántico contra las rocas. Lo increíble es que el Bernabéu lo siga amparando."

Pepe no puede seguir manchando esa camiseta

Roberto Palomar

miércoles, 18 enero 2012, 23:52

De víctimes i botxins

A Euskadi, i Espanya, es parla ara del final d’ETA. Hi ha dues postures divergents, que no són pas d’ara, sobre com s’ha de solucionar el final del terrorisme: els uns voldrien benvolença amb els gudaris i d’altres no en volen ni sentir parlar. Els uns volen un final pactat i tranquil i d’altres volen el càstig i la humiliació del vençut. Curiosament, aquests darrers, coincideixen amb els qui, amb la democràcia nova de trinca, van posar la condició d’oblidar la guerra civil (sobretot la postguerra); demanaven i demanaven generositat als vençuts pel bé comú. Aquests, en una mostra de magnanimitat humil, van acceptar el silenci i solament van demanar poder honorar els qui havien defensat la legalitat. Avui, els vencedors, encara posen pals a les rodes a la tercera generació d’aquelles víctimes de la barbàrie negant exhumacions o rebutjant la revisió de processos.

Quan es va redactar la constitució, el senyor Manuel Fraga hi va participar i influir de manera decisiva, vetllant els interessos dels franquistes i procurant una transició que no fes perillar prebendes i hisendes. Cert, va ser un dels pares de la magnífica Constitución Española i ara sembla que molts li agraeixen la seva aportació. A mi em fa vergonya que un personatge com aquest hagués estat un dels redactors de la carta que ens feia lliures. Possiblement va ser necessari, però que ara se’l vulgui considerar un personatge de rellevància històrica em sembla, més que excessiu, immoral. Ahir l’ínclit Juan Carlos Girauta – ex-director de La Razón, col·laborador de la COPE i del pamflet electrònic Libertat digital– va fer una defensa aferrissada de don Manolo i va cridar per Catalunya Ràdio que Fraga no havia signat mai cap sentència de mort, que això ho feien els jutges. El senyor Girauta encara era a Olot a fer barretines quan Fraga donava el seu “enterado” a la sentència de mort de Grimau durant el consell de ministres del 19 d’abril de 1963. En efecte, Fraga no va signar la sentència de Grimau, però li va negar l’indult: cap dels 19 ministres que hi van assistir va votar en contra, entre ells Fraga.

Són coses com aquesta que em produeixen la vergonya de què parlava. Que personatges com Girauta necessitin defensar impresentables con Fraga Iribarne per justificar-se ells mateixos. Gent jove com ell, incapaços de fer l’esforç d’entendre que un personatge insensible a la vida no pot ser-ne mai un defensor.

Cadascú ha de viure amb els seus fantasmes i el senyor Fraga també. A més, Fraga no necessita defensa i ell tampoc la voldria.

_______________________________________________

Al seu blog, Ricardo J. Royo-Villanova escrivia fa uns dies:

“La Guardia Civil, que era quien tenía que haber llevado a cabo la ejecución, se negó a participar en el asesinato que estaba a punto de cometerse. La Capitanía General de Madrid, que era la segunda instancia, se negó a nombrar un pelotón de fusilamiento, así que finalmente, la sentencia fue ejecutada por 12 soldados de reemplazo asustados -e inocentes, estos sí- que descerrajaron 27 tiros en el cuerpo torturado de Grimau. El teniente al mando tuvo que rematarlo con tres tiros de gracia, y con ello inició un periplo de psiquiatra en psiquiatra porque nunca pudo superar lo que le habían obligado a hacer.

¿A ustedes les parece justo que Julián Grimau esté muerto y don Manuel Fraga, que mandó matarle, viva aún? A mí, y a muchos como yo, no.

Pero no deseamos que se muera.”

Doncs això.

La cançoneta del mosso

He vist, i sentit, a la TV la cantarella que una colla de mossos d’esquadra ha dedicat al President Mas. Sembla que la nostra benaurada policia, que vetlla sempre per nosaltres, tem que les retallades acabin afectant la nostra magnífica seguretat. Preocupats, doncs, per la greu inconsciència que el Govern està cometent, no se’ls ha acudit altra manera de protestar que dedicar crits espanyolistes i en castellà als seus superiors. Demostren una gran creativitat, aquests mossos, vista la grisor d’idees que darrerament exhibeixen els sindicats “civils”. Clavar patacada on fa mal sempre és efectiu i crida l’atenció. Ens podem imaginar un colla de “números” de la Guardia Civil, tricorni al cap, cantant en català –per exemple Els segadors–, a la Puerta del Sol? Osti tu, quina passada! Però no, als espanyols mai se’ls acudiria aquesta fórmula; per això hi som els catalans, innovant sempre, encapçalant l’avenç del país.

Felicito als mossos per l’impagable befa al país, que no els agrairà mai prou el seu sacrifici, dedicats en cos i ànima a salvaguardar les nostres llibertats, ni que hagi de ser a cops de porra. Disposats a tot, fins i tot renuncien a una part del seu sou en bé de les finances nacionals, el cos infatigable que patrulla carreteres i carrers encalçant malfactors, s’exhibeix cantant “que viva España!”. Quin exemple, redéu! Clepsa desperta, la que ideat la tal manifestació d’intel·ligència col·lectiva.

Alguns, empesos pel seu esperit de servei al poble, es cobreixen de glòria amb actes mereixedors de tot reconeixement; d’altres, arrossegant-se per la misèria de la insolidaritat, es cobreixen de merda. Què hi farem.

De privilegis i responsabilitats

En Pere té 45 anys i és venedor lliure de licors i begudes. Viu de la comissió d’un ofici que va haver d’acceptar en quedar-se sense feina al taller on, des de feia 18 anys, havia fet de torner mecànic. No li agrada ni vendre ni el que ven, però s’ha de viure. El mes que fa bon calaix cobra uns 2.000 €. Ha de descomptar-ne la quota d’autònom, les despeses de viatge i els impostos corresponents. Net i pelat, li queden uns 1.100 €, amb els que ha de mantenir la seva dona i dos fills, un dels quals estudia a la UPC.

No pot desprendre’s ni canviar el tronat cotxe que té: és la seva eina de treball. Com que és vell, ha d’anar sovint al mecànic i pagar unes factures que, en el moment en què es produeixen, fan trontollar l’economia familiar. En Pere no du a reparar els seus electrodomèstics: ja fa anys que se’ls arregla ell mateix; la seva dona sargeix la roba i fins i tot encola soles de sabata. Ella, malgrat que és mestra, ara fa feines a casa: munta peces de plàstic i cobra en negre, perquè sinó el poc que guanya es quedaria en res. Ja fa anys que no van de vacances perquè no en tenen, i si en tinguessin no seria possible de marxar: han renunciat a moltes coses per a poder pagar la universitat dels fills. Ni en Pere ni la Roser no han tingut mai mitja hora per a esmorzar, no gasten en bars perquè un tallat cada dia són 70 € al mes que guarden per imprevistos. Gimnàs? Què és això? No els cal “passejar”. En Pere camina del cotxe fins a casa del client perquè no sempre es pot aparcar a prop; la Roser du la feina feta a peu, malgrat que l’empresa és al polígon i li cal mitja hora d’anar i mitja de tornar. De parking no en tenen: el cotxe sempre ha dormit al carrer. Ja fa anys que van haver de disposar d’un pla d’estalvi  per fer front a una mala temporada: en Pere va patir una pneumònia que el va tenir més de dos mesos sense ingressos.

En Pere i la Roser, malgrat els revessos, no es queixen perquè han renunciat a molt per a obtenir més. Així, prefereixen que els fills estudiïn que no pas anar al restaurant. I la renúncia no és sacrifici per ells, perquè es guanyen el que es gasten i coneixen el valor de les seves decisions, un valor que no és en diners sinó que es basa en la satisfacció de merèixer el fruit del què s’ha sembrat.

La meva dona cobra per pagament delegat i, malgrat participar de les retallades de sou, no té ni de lluny la garantia de la feina assegurada. O sigui que, d’una manera o d’una altra, també contribueixo a fer viable el país. I no ens queixem! Miro enllà de la meva petita realitat i veig gent que les passen molt pitjor que nosaltres, com el Pere i la Roser, i penso que persones com el Jordi Giménez Cabrillana (La Vanguardia, 8-XII-2012) no ens ajuden gens. Crec que els funcionaris són certament privilegiats per no haver de pensar en guanyar-se cada dia, no ja el sou, sinó el lloc de treball. Jo, que sóc autònom com el Pere, tampoc em queixo amic Jordi, tampoc em queixo.

La boutade de la Lucía

Fa uns dies, la gran Lucía Etxebarría, ens deia que deixava d'escriure perquè no li sortia a compte: resulta que la piratejaven tant que no podia viure de la literatura. Amb els altaveus a tot volum, ho va anunciar a tort i a dret. Jo ja m'havia recuperat del disgust, ja m'havia fet a la idea d'haver de prescindir de la seva prosa meravellosa, lliure seguidora de genis veritables: sempre ha escrit  obres "inspirades per...". Ha exhibit una sexualitat ambigua i mal justificada. Però el que més m'ha sorprès sempre és la quantitat de vivències personals que contenen els seus articles, són tantes que ni la senyora Fletcher la guanya amb tants d'assassinats; tants que no cabrien al cementiri de Montjuïc. Sembla que als seus quaranta cinc hagi viscut dues vides, sobretot pel què fa a amants i experiències sexuals espaterrants.

Doncs bé, ara, la Lucía ens diu que no, que no deixarà d'escriure. Lucía rectifica, diu La Vanguardia. I tot perquè el Govern d'Espanya anuncia que revalida la llei Sinde i que això ho canvia tot: ara sí que podrà viure de la seva mà escriptora. Quin disgust! Jo que havia trobat algú emprenyat de debò de tanta còpia pirata i que era capaç de renunciar a la seva pròpia vocació per retre exemple de sacrifici. I ho anuncia "por lo bajini", en veu baixa, sense altaveus. Havia de ser així, per a no disgustar els puristes com jo, que encara creiem en la gratuïtat de l'exercici d'escriure. Perquè escriure bé és gratis: per molta gramàtica o ortografia, o periodisme, que haguem estudiat, si un hom no té charme a l'hora d'ajuntar paraules de manera natural, ja pot anar fent.

Quin disgust que m'has donat Lucía, quin disgust!